
Hi ha flors que neixen on ningú les espera, entre dues pedres, en un racó on el sol només hi toca una estona. Ningú no les ha plantat, però hi són, i qui passa pel costat s’atura a mirar-les com si fossin un petit miracle. La selecció andorrana de futbol sala és avui una d’aquestes flors.
La setmana passada, a Rotterdam, va estar a un minut i quaranta-cinc segons de guanyar els Països Baixos, tretzens del rànquing europeu. Regalo i Oriol Rodríguez havien posat els tricolors per davant, i només el porter-jugador neerlandès, a la desesperada, va evitar la gesta. No és un fet aïllat: aquest grup va passar la preliminar del Premundial amb tres victòries de tres i fa anys que s’encara a seleccions professionals sense abaixar el cap. “Hem estat molt valents durant els 40 minuts”, deia Talín Puyaltó. Valents. Aquesta és la paraula que defineix aquesta generació.
Hi ha una ironia preciosa en tot plegat. Els Països Baixos són el país de les tulipes, on les flors no són cap miracle sinó una indústria: camps plantats en fileres perfectes, hivernacles que no s’apaguen mai i jardiners que saben exactament quan cal regar. Allà, cada tardor ja hi planten els bulbs de la primavera següent. Andorra s’hi va presentar amb una flor silvestre i gairebé la fa lluir més que tot el seu jardí. Però una flor silvestre no viu per sempre, i la nostra fa temps que la deixem a la intempèrie.
El nucli dur d’aquesta selecció ja ronda la trentena, i el rellotge corre. Falten hores de pista, patrocinadors, una ENFAF amb recursos per ser l’hivernacle que hauria de ser i una mica d’atenció de tothom: institucions, aficionats i mitjans, que només hi arribem quan hi ha una gesta, i m’hi incloc. Admirem la flor quan és oberta, li fem la foto i la pengem a les xarxes. Però ningú no porta la regadora.
D’aquí a deu anys direm “quina generació vam tenir”, i serà com trobar una flor seca entre les pàgines d’un llibre: bonica, però morta. Aquesta selecció ens ha ensenyat a no tenir por de ningú, ni tan sols del país de les tulipes. Ara ens toca a nosaltres fer-nos la pregunta que fa por: després d’ells, què hi ha? I, sobretot, qui està disposat a regar-ho?






















