Després de la mort de Jesús de Miguel, bona part de l’atenció s’ha concentrat en Jesús Owono, i és comprensible. Deixant clar que un company de professió ha perdut la vida en una jugada absolutament desgraciada, la situació del porter de l’FC Andorra, la càrrega emocional que haurà d’afrontar i les conseqüències personals d’una experiència tan traumàtica també mereixen l’atenció. Però hi ha una altra dimensió de la tragèdia que queda molt més amagada i que també reclama una mirada: la del vestidor. Perquè què passa amb un grup de futbolistes que ha presenciat una mort sobre la gespa? Com es torna a entrar al vestidor després d’haver viscut una escena així? Com es reprèn una conversa quotidiana, com es recupera la complicitat d’un grup o com es prepara un entrenament quan el record d’aquells instants encara és tan present? Potser no hi ha respostes immediates, ni tampoc una única manera d’afrontar-ho. Cadascú té els seus mecanismes, la seva sensibilitat i la seva manera d’exterioritzar el dolor. Hi haurà qui necessiti parlar, qui busqui refugi en els companys i qui aparentment faci vida normal mentre intenta ordenar per dins tot el que ha passat.
Però el vestidor també és un organisme col·lectiu. Els futbolistes comparteixen moltes més coses que un terreny de joc: hores de convivència, viatges, bromes, confidències i una complicitat que es construeix amb el temps. Quan passa una cosa així, el grup també queda tocat. Sobretot el del Tenerife, però també el de l’Andorra. Potser alguns necessitaran protegir Owono, d’altres no sabran com relacionar-s’hi i probablement hi haurà moments en què ningú trobarà les paraules adequades. No perquè falti companyonia, sinó perquè hi ha situacions que superen qualsevol experiència prèvia.
Poden preguntar als futbolistes de l’Espanyol que van viure la mort de Dani Jarque el 2009 o als del Sevilla al 2007 quan va succeïr la tragèdia d’Antonio Puerta. En aquella època els clubs disposaven de moltes menys eines psicològiques i l’acompanyament emocional no tenia el protagonisme actual. Avui hi ha més recursos, però també cal saber utilitzar-los, entendre que no n’hi ha prou amb posar un psicòleg a disposició de la plantilla i esperar que tot torni a lloc. Cal escoltar, observar i respectar els temps de cadascú. El Tenerife i l’Andorra hauran de tornar a entrenar i competir, però el cos tècnic i els responsables del club tenen una feina que va molt més enllà de preparar el pròxim partit.
