L’Inter d’Escaldes ha fet història. Cap club andorrà no havia arribat mai a la fase de lliga d’una competició europea, i aquesta temporada el seu nom apareix al calendari de la Conference League al costat de clubs amb dècades d’estructura professional. És un èxit esportiu indiscutible. Més enllà dels resultats, el primer partit a Encamp ha suposat una fita més per al futbol andorrà. L’Estadi de la FAF ha agafat encara més sentit després de l’arribada de l’Inter a Europa.
La realitat és que haver de complir tots els requisits de la Conference és una prova d’estrès per a un club, i per a un país, que no estaven dissenyats per a aquesta escala. La UEFA exigeix el mateix a tothom. Seguretat, acreditacions, producció televisiva, zones de premsa, hospitalitat, logística d’equips arbitrals i delegacions. El reglament no distingeix entre un club amb tres-cents treballadors i un altre que, fins fa pocs mesos, funcionava amb un nucli reduït de persones que feien de tot. El llistó és el mateix, però el punt de partida no ho és.
Aquí hi ha la paradoxa. Per complir, un club petit es veu empès a créixer de cop. Si per organitzar tres partits a casa has de contractar trenta persones, el problema no és el que costa aquell mes. El problema és què passa l’endemà. Una estructura inflada per a tres o sis partits es converteix en una càrrega fixa quan la competició s’acaba i els ingressos tornen a la realitat de la lliga andorrana. Encara que et donessin trenta milions, crearies un problema estructural. Els diners puntuals no sostenen despeses permanents.
La UEFA ha fet la seva part en el que li toca. Ha repartit diners i l’Inter ha rebut una xifra que ronda els quatre milions d’euros. Per al futbol andorrà és una quantitat extraordinària, i cal agrair-la. Però els diners no construeixen estructura d’un dia per l’altre. No formen personal qualificat, no creen mercat laboral on no n’hi ha i no fan aparèixer instal·lacions que el país no té.
Per això la UEFA també ha d’entendre Andorra. Som un país petit, amb un mercat de professionals limitat, poques instal·lacions homologades i clubs que han crescut gràcies a l’esforç de pocs. Demanar flexibilitat no vol dir demanar privilegis. Vol dir demanar proporcionalitat. Si l’objectiu de la UEFA és que el futbol creixi també als països petits, els requisits han d’ajudar a créixer, no obligar a fer un salt que pot deixar el club pitjor que abans.
El club també té deures. Els diners que arriben d’Europa han de servir per construir allò que perdura: un nucli professional estable, el futbol formatiu i una gestió que no depengui de l’èxit d’una sola temporada. La temptació d’apostar-ho tot a l’aparador europeu és gran, però la història del futbol està plena de clubs que van tocar el cel i van caure per haver crescut més de pressa que els seus fonaments.
L’Inter ha demostrat que un club andorrà pot competir a Europa. Ara el repte és demostrar que pot fer-ho sense trencar-se. I aquest repte no és només del club. És també de la UEFA, de la federació i del país.
