Fa uns pocs dies, parlant amb un company de professió que porta molts més anys que jo dedicant-se a això del periodisme, em va dir que cobrir la mort de Jesús de Miguel havia estat una de les coses més dures que li havia tocat fer. I em va fer pensar. Perquè jo, que tot just porto quatre anys en aquest món, puc dir sense cap mena de dubte que ha estat el més bèstia que m’ha tocat explicar. I espero, de veritat, que continuï sent-ho durant molt de temps. Els qui ens dediquem al periodisme esportiu (tot i que a títol personal acabo cobrint de tot, i m’agrada) estem acostumats a parlar de victòries, derrotes, fitxatges, lesions i alguna polèmica que altra, però ningú no es prepara per haver d’escriure sobre la mort d’un futbolista després d’una acció de joc. I encara menys quan a l’altra banda hi ha un jugador de l’equip que segueixes cada setmana, com és Jesús Owono. De cop, tot allò que habitualment considerem important passa a un segon pla, i et trobes davant d’una notícia que voldries no haver hagut d’escriure mai.
Però és la nostra feina, i toca fer-la. Informar del que ha passat, allò de contrastar les dades que tampoc tothom compleix, informar de les novetats i fer-ho amb el màxim respecte possible. Ara bé, aquests dies també m’han fet reflexionar sobre una cosa que crec que hauríem de tenir molt més present: què vol dir fer bon periodisme? Perquè publicar abans que ningú no sempre significa informar millor, ni aconseguir milers de visites tampoc no converteix automàticament una notícia en una de bona. Que sí, ja sé que els mitjans necessitem lectors i que els clics són importants per mantenir-nos, però hi ha situacions en què hauríem de saber posar el fre. I aquí és on crec que no tothom ha estat a l’altura. No parlo dels mitjans andorrans, els quals considero que han tractat els fets amb la prudència que mereixen. Parlo d’algunes informacions que han circulat fora del país, amb titulars que semblaven més pensats per provocar una reacció immediata que no pas per fer saber què havia passat. Tampoc donaré noms perquè no és la intenció, però em costa entendre que, davant la mort d’una persona, hi hagi qui continuï buscant la manera de fer la notícia més impactant del que ja és. Com si no fos prou greu per si sola.
I compte, que tampoc pretenc donar lliçons a ningú. Segurament jo també m’he equivocat alguna vegada buscant un titular més atractiu o intentant donar una informació amb la màxima rapidesa. Aquí a Andorra també juguem al joc del clic, no ens enganyem. Però una cosa és intentar que et llegeixin i una altra ben diferent és banalitzar una mort o alimentar especulacions sobre una persona que també està passant per una situació terrible. Perquè darrere d’aquell vídeo que s’ha compartit una vegada i una altra hi ha dues realitats que no hauríem d’oblidar: una família que ha perdut un fill i un futbolista que haurà de conviure amb el que va passar. Potser el problema és que ens hem acostumat massa a voler-ho explicar tot immediatament. A tenir una resposta, un culpable i una conclusió quan encara no disposem de tota la informació. I el periodisme, almenys com jo l’entenc, també hauria de consistir a saber esperar. A reconèixer que hi ha coses que encara no sabem i que no passa absolutament res per dir-ho. De fet, crec que això ens faria més creïbles, no menys.
No sé si d’aquí a 20 anys continuaré recordant amb tant detall aquests dies. Suposo que sí. El que tinc clar és que m’han fet veure una cara de la professió que fins ara no havia hagut d’afrontar d’aquesta manera. I també m’han reafirmat en una idea que pot semblar molt evident, però que de vegades oblidem: no tot el que genera visites mereix ser publicat de qualsevol manera. Perquè les notícies passen, els clics s’obliden i els titulars acaben desapareixent de la portada. Les conseqüències que poden tenir sobre les persones, en canvi, no sempre desapareixen tan de pressa.
