
Noa Godoy ha escrit una nova pàgina en la història de l’atletisme andorrà amb la cinquena posició als 400 metres dels Jocs Olímpics de la Joventut de Dakar 2026. Amb un temps de 55.51, l’atleta ha establert un nou rècord d’Andorra i ha competit entre algunes de les millors especialistes de la seva categoria. Parlem amb ella i ens explica l’experiència viscuda al Senegal, els sacrificis que comporta l’atletisme d’alt nivell i quins són els seus pròxims objectius, sense perdre de vista el somni de participar algun dia en uns Jocs Olímpics absoluts.
Acabes de viure uns Jocs Olímpics de la Joventut a Dakar. Com ha estat aquesta experiència, més enllà de l’àmbit esportiu? Què t’ha semblat Dakar?
Doncs Dakar m’ha semblat molt bonic, una altra manera de viure, una altra cultura. Al final tampoc he pogut endinsar-me gaire, perquè al final estava a la Vila Olímpica i, després de la final, just després d’acabar de competir, ja me’n vaig anar a agafar l’avió a l’aeroport. Així que tampoc he tingut molta oportunitat d’estar directament amb la gent d’allà, a part dels voluntaris, que és increïble com ens han acollit. Després també l’organització, molt ben feta, els voluntaris superatents i sempre de bon humor. També ha estat increïble poder conviure a la Vila Olímpica amb esportistes d’alt nivell. Tots estem allà lluitant pel mateix, som tots de nacionalitats diferents, també ha estat molt bonic això.
M’imagino que és el teu primer esdeveniment d’aquesta magnitud. Què destacaries respecte a altres competicions internacionals que hagis fet prèviament?
Sí que hi ha molts factors que s’assemblaven als Jocs dels Petits Estats, però multiplicats per moltes més persones, les grades molt més plenes, coses que jo mai havia viscut: córrer en una pista on la gent està allà animant al màxim, estar amb noies encara més bones… Bé, sí que vaig estar a l’Europeu i és més o menys igual, però et diria que tot és una mica més impressionant.
El fet de competir en aquest context d’expectació, amb gent venint a veure’t i estadis plens, ha sigut una pressió afegida o t’ha esperonat?
A mi m’ha ajudat molt, la veritat. A la recta final, allà només hi havia grades. Llavors es concentrava allà tota la gent i a mi m’ha ajudat molt en els últimes metres de les dues curses. A veure, també et dic, quan estàs corrent, i més a la recta final, ja perds la noció de l’espai, de la visió, de tot. O sigui, tampoc estàs tan… lúcid, però sí que m’ha ajudat el fet de sentir tothom allà cridant i animant.
Vas acabar cinquena a la final dels 400 metres amb un 55.51, que és nou rècord d’Andorra. Quan creues la línia de meta i veus el resultat, què et passa pel cap?
No anava buscant cap rècord, jo simplement volia fer marca. Portava dos mesos d’estiu, que normalment pares o descanses més, entrenant igual de fort, posant molt treball, i era la meva última cursa exterior perquè després començava en pista coberta. Ho vaig veure com la meva última oportunitat. Si que pensava que la medalla estava molt lluny, però volia donar-ho tot i anar a arriscar encara més, perquè si el dia anterior havia fet marca, ara havia d’arriscar encara més i arriscar-me potser a petar a l’últim cent. Quan vaig creuar i vaig veure el temps vaig estar super contenta d’haver baixat molt la meva marca.
Darrere d’un resultat com el de Dakar hi ha moltes hores de feina. Competir a aquest nivell des de tant jove obliga a fer molts sacrificis?
Sí, clar, però jo no ho veig com un sacrifici, ho veig més com obligacions o responsabilitats que he de seguir, però que després també m’aportaran la meva satisfacció. Perquè al final el fet d’haver estat allà, tota l’experiència, el fet d’haver quedat cinquena, per mi és al final una cosa de la qual estic molt orgullosa d’haver aconseguit. Sé que encara queda molt treball per fer, però és una recompensa a tot el treball que he anat fent. Sí que hi ha sacrificis, però al final per mi valen la pena. Entrenar cinc dies a la setmana, acabar cansada, tornar a casa tard, no sortir de festa, controlar el que menges, controlar el descans… Al final estàs portant el teu cos al límit quasi cada dia i, si no l’ajudes a recuperar, doncs no milloraràs. Sí que a vegades m’agradaria poder portar una vida com la porten la gran majoria de la gent de la meva edat, però és que, veient el que després m’aporta l’atletisme, no ho canviaria per res del món.
Després d’haver aconseguit aquesta cinquena posició, t’imagines algun dia participant en uns Jocs Olímpics absoluts?
Jo dono el màxim als entrenaments, dono el màxim a les competicions… Evidentment, és el somni de qualsevol atleta arribar als Jocs Olímpics, òbviament, i sí que a llarg termini podria ser un objectiu, però de moment ho veig encara molt lluny i intento centrar-me en objectius més factibles i més a curt termini, com serien campionats d’Espanya, campionats de Catalunya, Europeus i coses així. Els Jocs Olímpics, doncs, serien un somni per mi, però ho veig molt lluny encara.
Descartes, per tant, un intent a Los Angeles 2028?
Sí, ho descarto 100%.
Ara que comença la temporada indoor, quin és el teu pròxim objectiu esportiu?
El meu pròxim objectiu serien els campionats de Catalunya i campionats d’Espanya, i a veure si puc fer un molt bon resultat allà i estar entre les millors. Això seria un objectiu, i gestionar la pressió perquè, clar, en alguns moments tindre opcions de medalla i allà sí que la pressió puja perquè quedar-se sense medalla quan tens opcions al final és una cosa que cap atleta vol.
Què implica per tu representar Andorra a nivell internacional?
Estic molt orgullosa de representar Andorra, molt… I molt agraïda també, perquè és gràcies que el país té aquestes característiques jo puc anar allà on he anat, perquè al final per anar a aquests llocs has de ser el millor del teu país o dels millors del teu país i clarament ser el millor de França o el millor d’Andorra no és el mateix. Llavors sí que al final aquestes característiques d’Andorra són les que m’estan donant a mi l’oportunitat de participar a tots aquests esdeveniments. També pel meu treball, està clar, però sí que representar Andorra és un orgull i sempre que vaig a competicions internacionals m’ocupo de que aprenguin on és Andorra, perquè la gran majoria no ho saben. Molt orgullosa i molt contenta de representar el país, la veritat.
Si d’aquí a cinc anys et tornem a entrevistar, què t’agradaria estar-nos explicant?
D’aquí a cinc anys m’agradaria estar-vos dient que he baixat la meva marca un munt, que he millorat molt i que m’estic preparant, ara sí, pels Jocs Olímpics. I que l’atletisme, m’hagi donat moltes oportunitats i estigui anant tot molt bé.





















