“No hem canviat l’estil, hem introduit matissos” va dir Carles Manso a la roda de premsa post partit al Nuevo Los Carmenes. Diria que qualsevol tricolor signaria qualsevol matís que s’hagués d’introduir si s’acaba guanyant 2-3 cada setmana. Fins i tot signaríem el patiment dels darrers 20 minuts, com a penitència.
Però la realitat és que el partit de Granada deixa més d’una conclusió per un Andorra que va aconseguir un baló d’oxigen imprescindible per continuar afrontant les setmanes. La primera és que la victòria de Granada va ser més tàctica que d’eficiència. Tres centrals, dobles laterals i pilotades per frenar al conjunt local que no va saber igualar la intensitat de l’Andorra. Per tant, els problemes de les darreres setmanes no són de la banqueta, són de ganes i d’intensitat.
La segona conclusió és que quan es xuta entre els tres pals, alguna entra. Quan no t’ho penses gaire, alguna entra. Quan li posem pilotes a un paio que es genere les ocasions perquè hi va com si li anés la vida, alguna entra. I és clau perquè va ser de lluny un dels partits en els quals l’Andorra va xutar menys, però quatre xuts entre pals, tres gols.
La tercera conclusió és que l’Andorra no necessita centrals. Els dos gols encaixats no poden tapar la tasca sobèrvia que van fer Alende, Lautaro i Bomba. Però potser la conclusió més rellevant és una altra. L’Andorra va marcar a la contra, a pilota aturada i va saber gestionar el resultat. Tres elements que s’alunyen del registre habitual de control, calma i possessió. En una lliga tan llarga i igualada com la Segona, aquesta capacitat d’adaptació serà clau per sumar en contextos molt diversos.
