Mònica Doria: “Vaig ser capaç de canalitzar la ràbia del matí per fer l’or a la tarda”

Vaires-sur-Marne, a les portes de París, ja formava part del ‘mapa vital’ de Mònica Doria. Va ser allà, als Jocs Olímpics del 2024, on va aconseguir un diploma olímpic que la va consolidar com una de les grans figures del piragüisme europeu i en la primera esportista andorrana en aconseguir una fita de tal magnitud en uns Jocs. Aquest cap de setmana, aquell mateix canal li ha regalat una nova fita que la fa entrar de ple en la història esportiva del Principat: proclamar-se campiona d’Europa en la prova de canoa (C1).

“Quan vaig creuar la meta i vaig veure el temps, no m’ho podia creure. Amb dos tocs, pensava que no seria suficient… però ho va ser”.

El dia, però, no començava de cara. Al matí, en la primera semifinal, la primera prova de foc, en la modalitat de caiac (K1), Doria quedava fora de la final. Un cop dur, inesperat, d’aquells que poden enfonsar la moral fins i tot als atletes més sòlids. “Vaig haver d’assimilar-ho. Estar trista, fer el dol. I després tornar a començar”. Així, amb naturalitat, ho explica ella mateixa.

I va ser precisament en aquest “mentrestant” on la Mònica va començar a guanyar la seva medalla. Parar, respirar i recolzar-se en les seves, tan simple però alhora clau per poder canviar la mentalitat. “Vaig fer un cafè amb la meva mare i la meva germana. I allà, en aquell moment tan senzill, vaig tornar a centrar-me. Vaig fer ‘reset’“.

Tornar a l’aigua a la tarda, sabent que el matí havia anat malament, no era fàcil. Però l’andorrana ja sap què és conviure amb la pressió i amb els dubtes. I amb el silenci que a vegades acompanya els esports menys mediàtics, però igualment exigents. “Quan vaig agafar la canoa, ja no pensava en el matí. Ja estava al C1, en la meva final. Allò ja era història”.

La baixada va ser bona. No perfecta —dos tocs, dues penalitzacions— però suficient, més que suficient. Tres segons per davant de la resta. I la mirada incrèdula, primer, i després emocionada, d’una palista que havia estat capaç de transformar la frustració en força i en una primera posició europea.

“Vaig saber canalitzar la ràbia. No volia tornar-me a quedar fora d’una final. I vaig lluitar per estar-hi… i per guanyar-la.”

Tot i ser un esport individual, Doria sempre parla en plural. Del seu entrenador, Cristian Tobio, parla amb passió. “Ell és com si fos jo, però des de fora. Quan guanyo, ho sent com seu. I això és molt especial”. El seu vincle amb ell i amb el petit nucli que l’envolta és el que sovint li serveix de refugi per les situacions com la viscuda a París, tant pel que és bo, com pel que no ho és tant. “Quan tens gent al costat que hi creu tant com tu, que et coneix i que t’ajuda a veure-ho tot amb perspectiva, és molt més fàcil tornar-te a aixecar“. I així ho va fer. A Vaires-sur-Marne. Al mateix escenari que ja li havia portat el primer diploma olímpic del país, i que ara li regala una medalla d’or europea que la confirma, definitivament, entre les millors del continent.

El més sorprenent, però, és com la Mònica parla del moment de competir. D’un esport tan exigent i tècnic, tant mental com físic. “Vaig gaudir de les meves dues baixades. Vaig estar present. I això no és fàcil”. La clau, per ella, no és tant la perfecció tècnica com la capacitat d’estar allà, concentrada, en cada porta. En cada segon. “Quan estàs baixant, no tens temps de pensar en si ets feliç. Estàs fent. Estàs sent. I això, a vegades, ja és prou”.

Mirant al futur, el calendari no s’atura. La pròxima parada serà la Copa del Món a la Seu d’Urgell, competició a casa, i amb un simbolisme que la mateixa palista no amaga. “A casa sempre és especial. Em faria molta il·lusió tornar a pujar al podi… i per què no, en les tres categories”. I més enllà? El Mundial ja és al radar, però Doria prefereix no obsessionar-se. “Ara mateix no tinc un únic objectiu. No és com l’any passat amb els Jocs. Però sí, el Mundial serà una gran fita. Ja hi pensarem quan toqui”.

Una conversa amb la Mònica d’abans… i la de després

Cap al final de l’entrevista, quan se li pregunta què li diria a la Mònica d’uns anys enrere, es fa el silenci. Respira. I diu: “Li diria que confiés. Que tingués paciència. Que seguís picant pedra, que la feina ben feta acaba sortint”.

I la Mònica del futur, la d’aquí a quatre anys?

“Segurament li diria el mateix. Que confiï. Perquè se’ns oblida. Perquè volem guanyar ja, i la majoria de vegades no és així. Però al final… arriba”.