Hi ha partits que valen molt més que tres punts. No perquè siguin finals anticipades, que a l’octubre encara queda massa camí per recórrer, sinó perquè serveixen per mesurar les aspiracions reals d’un equip. La visita del Castelló a Encamp és una d’aquestes cites. L’FC Andorra ha aconseguit frenar l’hemorràgia de resultats amb quatre punts de sis possibles lluny de casa, però ara li arriba una prova de foc davant d’un dels conjunts més atractius i en forma de la Segona divisió. Una oportunitat per comprovar fins on pot competir l’equip de Carles Manso i, sobretot, per començar a fer-se respectar davant de la seva afició.
La victòria a Granada va ser una injecció d’oxigen després de cinc derrotes consecutives. L’empat a Sabadell, en un escenari complicat i amb un terreny de joc que convidava a qualsevol cosa menys a jugar a futbol, va servir per donar continuïtat a la reacció. Segurament no va ser l’Andorra més reconeixible, però sí un equip capaç d’adaptar-se a les circumstàncies, competir i deixar la porteria a zero per primera vegada aquesta temporada. També d’això va la Segona divisió. No sempre es pot jugar com un vol, i aprendre a sobreviure quan les coses no surten és tan important com tenir una idea futbolística definida.
Ara bé, sobreviure no pot convertir-se en l’únic objectiu. L’Andorra ha demostrat que pot competir des del patiment, però també ha d’atrevir-se a recuperar aquella personalitat que el va fer començar el curs amb una golejada contra el Ceuta. Manso té una plantilla amb talent, joventut i recursos per fer mal amb pilota. El repte és trobar l’equilibri entre aquella versió descarada de l’estrena i la solidesa que s’ha començat a veure en les dues darreres jornades. Perquè ni el futbol atractiu serveix de gaire si no es tradueix en punts, ni el pragmatisme hauria d’obligar a renunciar a una identitat.
I el Castelló serà un termòmetre exigent. Els de Pablo Hernández encara no coneixen la derrota, han convertit la seva proposta ofensiva en una de les més estimulants de la categoria i arriben a Encamp amb uns números que imposen respecte. Però precisament per això el partit hauria de ser un estímul. Si l’Andorra vol demostrar que té arguments per consolidar-se en el futbol professional, ha de començar a plantar cara a rivals d’aquesta dimensió. No es tracta de superar-los en tots els registres, sinó de fer-los sentir incòmodes, discutir-los el protagonisme i demostrar que guanyar al Principat no serà una tasca senzilla.
Perquè aquí hi ha l’altra gran qüestió. Encamp ha de començar a ser un fortí. Després de l’alegria inaugural contra el Ceuta, l’afició tricolor només ha vist derrotes a casa: Eibar, Reial Societat B i Sporting. I en una categoria tan igualada, en què cada punt costa una barbaritat, fer-se fort com a local pot acabar marcant la diferència entre viure una temporada tranquil·la o passar-se mesos mirant de reüll la zona de descens. L’equip necessita retrobar-se amb la victòria, però també tornar a connectar amb una graderia que mereix més alegries.
