Un drama defensiu amb necessitat de canvi

És veritat que solament estem en l’inici del procés, que el conjunt tricolor ha canviat gran part del seu equip i que han marxat jugadors importants. Però el resum d’aquestes cinc jornades deixen un dilema important… La quantitat gols encaixats. Després d’una derrota  Anduva, en un partit qualificat per Sarabia com a “vergonyós”, ara mateix l’FC Andorra compta amb l’etiqueta de ser el més golejat de la categoria amb 10 gols en contra.

Si bé a principi de temporada, es parlava d’un possible overbooking en la posició de central, ja que el club té en nòmina a 6 jugadors, ara el dubte cau en si s’ha reforçat bé, si de veritat algun d’ells pugui donar un rendiment més alt del vist fins ara. Certament, el cop dur d’aquesta última sortida, ha deixat tocada la capacitat defensiva de l’equip tricolor, que es va mostrar feble i incapaç de lluitar els duels davant un Mirandés molt potent.

“Ens defensaven home per home i ens menjaven, ens menjaven, ens guanyaven totes les segones jugades” va remarcar enfadat l’entrenador basc en la roda de premsa postpartit. Unes paraules que van definir amb total exactitud la situació alarmant en el joc defensiu de l’equip, que es va veure totalment superat pels ‘rojillos’. No solament condemna aquest últim duel, sinó que també la imatge que deixen aquestes tres derrotes consecutives, és d’una defensa totalment desdibuixada i amb una necessitat important de retocs. I és que les jugades en les quals s’han encaixat els gols, la gran majoria, s’han caracteritzat per la falta de contundència i concentració en els moments més claus.

Uns deures que s’acumulen

Els partits d’Amorebieta i Tenerife, van deixar una sensació en la qual el gol era el compte pendent d’aquest grup. Encara que aquesta tasca es va solucionar d’alguna manera a Anduva amb els tres gols, se li afegeix el problema de la fase on els tricolors han de resguardar-se. I és que són 8 gols encaixats en tres partits, una estadística que deixa un missatge clar d’atenció. I és que l’equip sembla que quan dona una de calç rep una de sorra i en situacions de domini, s’impregna una relaxació inequívoca.

No obstant això, fins ara han estat 4 els centrals que han participat: Vilanova— que ha caigut lesionat i fins ara ha tingut un rendiment correcte—, Arroyo, el colombià no ha entrat amb peu dret en l’equip, li costa la sortida de pilota i no aprofita bé el seu físic per als duels amb els atacants. També, han jugat Marsà, que ha entrat de titular en els últims dos partits i ha deixat moltes més ombres que llums. I finalment Diego Alende, que va ser l’autor d’un golàs i és una de les cares que se salven contra el Mirandés. Encara queden per entrar, Alex Pastor i Diego González, que queda per veure el que puguin aportar a l’equip.

El que sí que és clar, és que es necessita alguna solució, ja que malgrat tenir diversos jugadors per a jugar de central, encara no ens podem assegurar qui ha de jugar. A més, cal afegir també la poca presència i autoritat de la banda dreta amb Migue Leal i Petxarroman. Tots dos estan tenint inicis complicats, el primer, no va tenir un gran partit i va fallar en alguna que d’altra vigilància defensiva. Pel que fa al segon des del seu canvi sobtat davant l’FC Cartagena, encara no ha aixecat el cap i s’espera un millor acompliment. No obstant això, la banda esquerra, a l’espera de Martí Vilá, està sent ben protegida per Diego Pampín, ja que les seves actuacions estan sent més que correctes.

La crueltat de la Segona Divisió

L’edició d’enguany està deixant ja equips candidats, obtenir algun premi aquesta temporada. Però com cada any també hi ha clubs amb problemes i que els costa els inicis. Com diu el refrany, això no és com comença, és com acaba. En el futbol moltes vegades no es compleix aquesta màxima i és que el clar exemple el tenim en la Segona Divisió Espanyola, una categoria d’allò més complicada, on els mals inicis han condemnat a històrics com Màlaga o un sempre persistent Lugo al descens. 

En ells hi havia un símil, van encaixar una ratxa negativa quant a gols encaixats que els va perjudicar quan van voler remuntar la situació. És cert, que és prematur poder parlar de descensos i ni molt menys l’Andorra es troba en zona perillosa, però sí que les dades mostren que és una lliga dura i que més val aixecar el cap ràpid per a no caure en picat.

Ara l’escenari no és el més idíl·lic, fins i tot no estant en llocs baixos i col·locant-se en la mitja taula, el conjunt tricolor ha de canviar la ruta i corregir els errors imperdonables d’aquestes jornades. La gran sort és que encara és d’hora i hi ha molt marge de millora d’una plantilla que compta amb la qualitat suficient per capgirar el context.