Sabent que havia d’escriure aquestes línies des del passat divendres, la meva idea inicial era parlar de la poca intensitat defensiva del MoraBanc Andorra i de la mancança d’identitat pròpia com a conjunt. Parlo d’aquest inici de lliga eh, que no vull dir que no pugui anar a millor la cosa. Crec, de fet, que hi ha estructura per fer un pas més a nivell global que deixi enrere el vist dissabte a Màlaga. Ara bé, el triomf de l’FC Andorra contra el Castelló, fins llavors únic conjunt invicte del futbol professional espanyol juntament amb el Barça, ha trastocat els plans.
I és que sembla que Carles Manso ha trobat una cosa que fins fa no gaire costava d’imaginar: saber jugar sense la pilota. O bé, millor dit, entendre que no passa pas res per deixar-la al rival durant una estona. Ja ho va deixar entreveure després de l’empat a Sabadell, camp on fins llavors ningú havia aconseguit puntuar, i ho va tornar a defensar a la prèvia contra els ‘orelluts’. Pragmatisme, en diu. Una paraula que potser no casa gaire amb la filosofia dels darrers temps i que potser a sorpresa de la directiva (perquè meva no), ves per on, comença a donar resultats.
Perquè crec que una cosa és tenir una identitat, i la tricolor ens la sabem tots, i una altra és convertir-la en una mena de manament. Ja vaig escriure fa unes setmanes que l’equip dominava, generava i rematava, però que tot plegat servia de ben poc si després no arribaven els punts. Doncs bé, sembla que el missatge comença a canviar. Contra el Castelló, l’FC Andorra va saber colpejar primer, aprofitar els espais i, quan el rival va començar a imposar-se, defensar el resultat sense tornar-se boig. I ‘al loro’, que això no vol dir que renunciessin al bon futbol eh, simplement van entendre que no cal tenir la pilota durant els 90 minuts per merèixer guanyar un partit. Punt.
Considero que aquesta és una de les millors notícies que ens va deixar el matx, demostrar que l’FC Andorra pot competir de més d’una manera. Que si toca pressionar a dalt, es pressiona; si toca sortir de pressa, es corre; i si toca aguantar una estona al darrere, doncs s’aguanta. Que ja sé que tot això sona molt evident, però durant massa temps hem vist com l’equip es complicava la vida per voler ser fidel a una idea fins a les últimes conseqüències. Parlo d’aquest inici de curs, però si no se’n recorden d’això que dic, facin memòria del final d’etapa d’Eder Sarabia, per exemple. I, al cap i a la fi, la Segona Divisió, com crec que ja hem après, no acostuma a perdonar aquestes coses.
En tot cas, tampoc ens hem d’engrescar més del compte, que fa quatre dies parlàvem de cinc derrotes consecutives i ara sembla que hem descobert la fórmula definitiva. Ni una cosa ni l’altra. Encara hi ha molt marge de millora i segurament arribaran partits en què aquest pragmatisme no serà suficient, però almenys Manso ha demostrat que es pot mantenir una bona proposta sense confondre valentia amb exposar-se de forma innecessària. I això, tenint en compte d’on venim, ja és un pas important.
Només vull cloure fer esment que l’esport és resultadista, i al futbol els punts arriben quan marques més gols que el rival. No hi ha cap secret. I si per aconseguir-ho cal tenir menys pilota, jugar més en llarg o passar una estona defensant, benvingut sigui. Que l’estil està molt bé, però encara està millor que serveixi per guanyar.
