La permanència com a prioritat davant els somnis de Copa

El bàsquet és un esport apassionant, ple de moments d’èpica i sorpreses, però també és una competició implacable, especialment en la Lliga Endesa. Amb set o vuit equips gairebé intocables a la zona alta —com el Barça, Reial Madrid, Unicaja o València Basket—, les places per somiar amb la Copa del Rei o els play-offs es redueixen a la mínima expressió. És aquí on entren clubs com el MoraBanc Andorra, el Casademont Zaragoza, el BAXI Manresa, el Surne Bilbao Basket o el Joventut de Badalona: equips que viuen en una muntanya russa constant entre la il·lusió i la supervivència.

En aquest escenari competitiu, les declaracions de Natxo Lezkano, tècnic del MoraBanc Andorra, fa unes setmanes ressonen amb més força que mai. L’equip andorrà, que ha signat un bon inici de temporada, havia generat expectatives entre els aficionats sobre la possibilitat de classificar-se per la Copa del Rei. Però Lezkano, realista i fidel a la seva filosofia, va llançar un missatge clar de prudència:

“A tots ens agrada que ens alabin, però hem de ser conscients del que som. Estem 3-2, podríem estar 2-3 o 1-4. Hem de mantenir els peus a terra i treballar dia a dia sense pensar més enllà. Nosaltres hem de ser conscients de qui som; pensar una altra cosa no ens ajuda a viure la nostra realitat.”

El missatge de Fisac: la Copa és un premi, no un objectiu

Les seves paraules podrien haver passat com una declaració més si no fos perquè aquesta setmana, després d’un duel intens entre el Casademont Zaragoza i el MoraBanc Andorra que es va saldar amb una victòria aragonesa per 79-86, el tècnic rival, Porfirio Fisac, va dir pràcticament el mateix. Quan se li va preguntar per les opcions del seu equip d’entrar a la Copa del Rei, Fisac no es va mossegar la llengua:

“Seria un greu error pensar en això. Ens desviaria del que realment treballem, que és salvar el club i aconseguir la permanència. Si algú et regala alguna cosa, gaudeix-la, però mai deixis de treballar. La Copa no és el meu objectiu ni tampoc està en el meu pensament. Clubs com el MoraBanc Andorra o el Zaragoza han de lluitar cada any per salvar el club.”

Aquestes paraules reflecteixen una realitat sovint ignorada pels entorns d’aquests equips, que normalment amb dinàmiques positives i bones sensacions, somien ràpidament amb fites més grans. Però en una lliga tan competitiva, on cada partit és una batalla, desviar-se de l’objectiu principal pot costar molt car.

La crua realitat dels equips “del mig”

L’experiència recent ens ho recorda: el MoraBanc Andorra, semifinalista de l’Eurocup va baixar de categoria, el BAXI Manresa, finalista de la Lliga de Campions de la FIBA i semifinalista de la Copa del Rei el 2022, va estar a punt de baixar l’any següent. El Joventut, tot i consolidar-se entre els millors últimament, també ha viscut temporades per oblidar. I el mateix val per equips com Bilbao o Zaragoza, que alternen temporades de somni amb anys en què la permanència és l’únic que importa.

Això no vol dir que aquests clubs no puguin aspirar a grans fites, però sempre des del treball i la humilitat. Classificar-se per la Copa del Rei és un premi, no un objectiu fix. És una recompensa que es guanya jornada a jornada, amb esforç, concentració i, de vegades, una mica de fortuna i poques lesions.

En un esport on els pressupostos marquen diferències, la mentalitat és sovint l’únic que pot equilibrar la balança. Peus a terra, treball constant i il·lusió controlada. És la lliçó que aquests dos entrenadors ens han deixat en aquest inici de temporada. Perquè al final, el bàsquet és molt més que punts i classificacions i aquells que ho entenen són sovint, els que, més tard o més d’hora, acaben collint els fruits.