Hi ha esportistes que guanyen medalles i n’hi ha que, a més, obren camí. Mònica Doria ja forma part del segon grup. Aquest estiu s’ha proclamat subcampiona del món de canoa a Oklahoma, el millor resultat de la seva carrera, però quedar-se només amb aquesta plata seria explicar una part massa petita del que representa actualment la palista per a l’esport andorrà.
Perquè la plata mundial no ha aparegut del no-res. Doria ja havia fet història dos anys abans, als Jocs de París 2024, quan va acabar sisena en C1, va aconseguir el primer diploma olímpic d’Andorra i va signar la millor classificació d’un esportista del país en unes Olimpíades. I l’any passat, al mateix canal de Vaires-sur-Marne on havia viscut aquella final olímpica, va fer un altre pas endavant proclamant-se campiona d’Europa absoluta de canoa. Diploma olímpic, campiona d’Europa i, ara, subcampiona del món. És impossible trobar una trajectòria semblant en la història de l’esport andorrà.
I encara queda la sensació que en aquella final olímpica de París podia haver estat més. Tres tocs i sis segons de penalització la van allunyar d’una medalla que, pels temps que havia demostrat, no semblava cap quimera. Precisament aquí hi ha una de les claus per valorar com cal la seva trajectòria.
El piragüisme eslàlom és cruel. Cruelíssim. Una porta tocada són dos segons; una trajectòria mal escollida pot fer perdre encara més temps i saltar-se una porta pràcticament sentencia qualsevol opció. No hi ha gaire marge per corregir. Per això convé recordar-ho quan Doria no entra en una final de Copa del Món. Fa tot just una setmana, a Vaires-sur-Marne, va quedar 13a en canoa, a només sis centèsimes de la final, després de rebre dos segons de penalització per tocar una porta. Sis centèsimes. Presentar resultats així com un fracàs seria no entendre l’esport que practica. En caiac també va quedar fora de la final després de sumar quatre segons per dos tocs.
Aquest cap de setmana torna a tenir una oportunitat especial a la Seu d’Urgell. I nosaltres també. El Parc Olímpic del Segre és a tocar d’Andorra i reunirà alguns dels millors palistes del planeta. No sempre tenim la possibilitat de veure l’elit mundial d’un esport pràcticament al costat de casa i, encara menys, amb una andorrana que ha estat campiona d’Europa i subcampiona del món entre les candidates al podi. Potser caldria aprofitar-ho més.
Perquè Doria ja mereix entrar en qualsevol debat sobre els millors esportistes de la història del país. Comparar disciplines és sempre injust i probablement impossible. Què val més, competir entre els millors del món sobre uns esquís o fer-ho dins d’una canoa? No hi ha una resposta objectiva. Però si algun dia posem sobre la taula el nom de Joan Verdú, el de Doria ha d’estar, com a mínim, al mateix nivell de la conversa. I potser fins i tot per davant. Un diploma olímpic amb la millor classificació andorrana de sempre, un títol europeu absolut i un subcampionat mundial són arguments prou contundents. I tot això amb només 26 anys.
El més interessant, però, és que la seva història comença a tenir continuïtat. A la Seu no competirà sola. També hi seran Nil Checa i Ona Perelegre, aquesta última amb només 16 anys i debutant en una Copa del Món absoluta. Tots dos han crescut tenint molt més a prop un referent que abans no existia. I els resultats de la base comencen a arribar: podis i victòries en competicions estatals, presència en campionats internacionals júniors i, ara, l’oportunitat de compartir una Copa del Món amb l’esportista que ha marcat el camí.
És aquí on Andorra ha de saber llegir l’oportunitat. A Sant Julià de Lòria avança el projecte per habilitar al Prat del Senzill un espai d’entrenament d’eslàlom. No serà el Parc Olímpic del Segre ni cal que ho sigui. La Seu continuarà sent un privilegi extraordinari a pocs quilòmetres de la frontera. Però disposar d’un espai propi permetria acostar el piragüisme als nens, facilitar la iniciació i construir una base que no depengui sempre de sortir del país.
Durant molts anys, el piragüisme ha estat a Andorra un esport minoritari representat per una esportista -o dues, si comptem amb Montse Garcia- extraordinària. Ara hi ha l’oportunitat que deixi de ser-ho. Doria ja ha fet la part més difícil: demostrar que des d’Andorra es pot arribar a una final olímpica, guanyar un diploma, proclamar-se campiona d’Europa i pujar al segon calaix d’un Mundial. Checa i Perelegre comencen a demostrar que darrere seu pot haver-hi continuïtat. I Sant Julià pot aportar l’espai que permeti que algun nen o nena agafi una pala per primera vegada sense haver de marxar del país.
Les medalles de Mònica Doria són seves. El llegat que poden deixar, en canvi, depèn també d’Andorra.
