Encamp torna a ser el punt de partida del Barça de futbol sala. Miquel Feixas afronta una nova pretemporada al Principat després d’un curs en què els blaugrana han recuperat el títol de Lliga i han certificat el retorn a la Champions. El porter català, que fa una dècada que puja a Andorra amb el club entre l’etapa formativa i el primer equip, parla amb Andorra Esportiu del nou curs, de Javi Rodríguez, de la competència sota pals i del creixement del futbol sala. I, entre rialles, deixa dues confessions: li agradaria nacionalitzar-se per jugar amb Andorra i espera tornar a Encamp l’any vinent després d’haver renovat.
Pregunta: Miquel , Encamp torna a ser el punt zero d’una nova temporada del Barça. Com valores les instal·lacions i poder començar aquí?
Miquel Feixas: Instal·lacions top i un paratge espectacular. Sí que tenim aquest punt que venim aquí a patir bastant, fem molt gimnàs i anem a córrer a la muntanya, però què millor que fer-ho aquí, respirant aire pur. Estem encantadíssims que ens cedeixin aquestes instal·lacions, perquè ens ajuden molt a agafar aquest ritme i aquestes agulletes que són necessàries al principi.
P: Deies aquests dies que tornar a la pretemporada és una mica com tornar a l’escola. Encara tens aquesta sensació després de tants anys?
M.F.: Sí. Ja és la meva vuitena o novena temporada al primer equip, ja ni les compto, però encara tens aquell run-run a la panxa del primer dia d’escola i de tornar-te a trobar amb els companys. Fer-ho aquí també ajuda. A Barcelona fa molta calor, hi ha molta contaminació i molt trànsit; aquí ens allunyem una mica de tot i tenim tranquil·litat, aire pur i aquesta fresqueta que ens ajuda moltíssim.
P: Què és el que més t’agrada d’Encamp i d’Andorra?
M.F.: La gent d’Encamp i d’Andorra sou uns privilegiats. Tinc amics d’aquí i em feu una mica d’enveja sana. Viviu bé, amb tranquil·litat. Veus la gent pel carrer i sembla que visqui en “slow life”. Nosaltres aquí estem estupendament.
P: La temporada passada parlàvem de recuperar el Barça que havia estat. Creus que aquest Barça ja ha tornat?
M.F.: Ho vam dir a principi de temporada perquè volíem recuperar aquell esperit competitiu i aquella presència que havia tingut sempre el Barça. Que els rivals vinguessin amb aquella sensació que els costaria molt guanyar-nos, amb aquell respecte. Crec que ho hem recuperat. Ara el més difícil és mantenir-nos aquí i anar a més.
P: I torna també la paraula Champions.
M.F.: És molt important. Per al club i per a l’aficionat, el Barça és un equip que ha d’estar a Europa i ha d’estar a la Champions. No era normal el que havia passat, que estàvem fora. Ara hem d’anar a guanyar-la, hem d’anar a aixecar-la. És el títol més important, encara que els títols nacionals també són molt complicats d’aconseguir. Intentarem anar a per tots.
P: Quina creus que ha estat la clau de Javi Rodríguez? El fet de conèixer la casa també ajuda?
M.F.: És un tio que té molta raça i això va molt bé. Ha estat aquí i sap què significa estar al Barça, perquè el Barça no és per a tothom. Aquí l’exigència és màxima sempre, a cada entrenament i a cada partit. T’has d’exigir al màxim perquè aquí hi ha els millors i el club pot fitxar qui vulgui. Hem d’estar a l’altura d’aquest club i d’aquest escut.
P: Si et dic “Múrcia, 4-6”, quina és la primera imatge que et ve al cap?
M.F.: El patiment de tots, però sobretot la unió. Els que estàvem fora, els que estaven a pista, els que anaven entrant… Ens animàvem entre tots. Si jo havia de sortir per un doble penal o pel que fos, estàvem tots actius, molt concentrats i tots ficats al mateix vaixell. Em quedo amb aquesta sensació d’unitat.
P: Fa molts anys que comparteixes porteria amb Dídac. Com és aquesta competència en el dia a dia?
M.F.: Hi ha molta competència. Tots volem jugar, el nivell és altíssim i qualsevol dels dos podria fer-ho. Li posem molt complicat al Javi. Però és molt bonic tenir dos porters catalans i que el club, podent fitxar qualsevol porter del món, tingui una porteria que parla català. Tenim molt bon rotllo i som conscients que estem aquí per ajudar l’equip. Jugui qui jugui, l’altre l’ajudarà. Fem una bona dupla i esperem seguir més enllà.
P: Vas debutar amb 18 anys. T’imaginaves tot el que acabaries vivint amb el Barça?
M.F.: No, la veritat és que no. Jo somiava arribar al primer equip. L’altre dia ho pensava: ja pujava aquí a Andorra sent juvenil amb el Barça de Marc Carmona. Vaig debutar amb 18 anys, ara en tinc 28 i en faré 29. Porto deu anys venint aquí. Amb els anys he après a gaudir del moment, dels companys i a intentar passar-m’ho bé alhora que pateixes una mica.
P: De totes les estades a Encamp, quina recordes amb més afecte?
M.F.: Recordo moltes agulletes! Sempre anem al riu a posar les cames en aigua freda després de córrer, del gimnàs i de la pista. Potser em quedaria amb la primera, quan tenia 16 o 17 anys. Recordo pujar a dos quarts de vuit del matí amb el bus cap a Engolasters per anar a córrer. Espero també recordar aquesta amb molt afecte perquè hàgim fet una gran temporada 2026-2027.
P: Andorra acaba de superar per primera vegada una ronda classificatòria per a un Mundial. Creus que seleccions més petites estan reduint distàncies en el futbol sala?
M.F.: Sí. Fa 20 anys la selecció espanyola jugava contra seleccions més dèbils i guanyava fàcilment. Ara vas a jugar contra Eslovàquia o Suïssa i et trobes gent que juga i que sap d’això. Esperem que segueixi així. El futbol sala és un esport espectacular, superdinàmic i molt guapo de veure.
P: Va, preguntes ràpides. Qui és el pitjor company per compartir habitació?
M.F.: Potser et diria Matheus. Té un galindó al peu que fa molt de fàstic i dona puntades i espasmes per la nit. Va amb Pito, que se’l quedi Pito!
P: Amb qui compartiries més temps d’habitació?
M.F.: Vaig canviant. A vegades amb Sergio González, Antonio… Amb Catela també ric molt. Soc bastant sociable, m’és igual qui sigui.
P: Qui és el jugador que més ràbia et fa quan el veus preparar-se per xutar?
M.F.: Antonio. Quan el veus armar la cama saps que li fotrà i que a vegades li surt un míssil. Penses: “Sé que em rebentarà”, però és el que toca. Ets porter.
P: Si haguessis de posar de porter un jugador de pista?
M.F.: Nakata, l’Èric Martel. Als exercicis que fem a vegades es posa i fa bones parades.
P: I a qui no posaries mai?
M.F.: Catela. És molt bo amb els peus, però no li demanis més.
P: Aquesta tarda teniu lliure. Quin és el pla a Andorra?
M.F.: Crec que baixarem a Andorra la Vella. No soc molt consumista, però mirarem una mica les botigues, passejarem i prendrem alguna cosa amb els companys. Tot el que sigui fer equip m’agrada.
P: El jugador amb més qualitat de la plantilla?
M.F.: Pito és un jugador molt complet, de molta qualitat i fa gols, però Catela també m’agrada molt. Té tocs de màgia que crec que no té ningú.
P: I aquell jugador que fa molta feina que des de fora potser no es veu tant?
M.F.: Adolfo o Sergio González. Són tios que llegeixen molt bé els espais i fan moviments sense pilota, talls, bloquejos o continuacions que ajuden molt els companys. Des de fora potser no es veu, però són importantíssims.
P: Va, i ja posats… et veuries algun dia jugant amb Andorra?
M.F.: (riu) M’agradaria jugar a Andorra, sí. Ho pensava l’altre dia: m’agradaria nacionalitzar-me i jugar a Andorra. Estaria bé.
P: I l’última. Si la temporada vinent ens tornem a veure aquí a Encamp, quina haurà estat la temporada perfecta?
M.F.: Només que ens veiem l’any que ve ja serà perfecta, perquè significarà que he renovat. Així que ens veurem aquí i et fotré una abraçada.
