Hi ha partits que no només es perden, sinó que desperten fantasmes, i l’FC Andorra, després de quatre derrotes consecutives, sembla haver obert de nou la porta a alguns records que més valdria tenir tancats. El problema no és exactament el mateix que en aquella etapa amb Eder Sarabia, però les sensacions comencen a resultar familiars: molta possessió, control aparent del partit, circulació de pilota i una certa incapacitat per transformar tot plegat en allò que realment compta, els gols. I que es tradueixin, evidentment, en punts.

Domina, genera i remata. Si és que les estadístiques poden arribar a ser molt boniques, especialment quan les mires amb calma i sense haver de patir els 90 minuts, però el futbol té aquest mal costum de no premiar la intenció i sí l’eficàcia. Pots tenir la bola, jugar a camp contrari i acumular ocasions que, si després no la poses dins, tot aquest domini queda en una mena de decorat molt ben muntat. I no m’invento pas res, així que ja saben que això en una categoria com la Segona Divisió acostuma a acabar malament.

El més preocupant és que l’equip no només està patint davant de porteria. També concedeix massa quan perd la pilota i queda exposat en les transicions (però d’això Manso ja n’ha parlat més d’una vegada). Així que el desequilibri entre el que genera a dalt i el que permet al darrere és cada vegada més evident, i tot plegat ha acabat amb nou gols encaixats en les últimes quatre derrotes i només tres marcats en aquest mateix tram. Per tant, les xifres no necessiten gaire interpretació: l’FC Andorra fa moltes coses, però no les que decideixen els partits.

I així és com, gairebé sense adonar-nos-en, tornem a ballar amb el descens. Perquè amb només tres punts tornem a mirar cap avall i amb una sensació de déjà-vu. Carles Manso insisteix que l’equip està en construcció, que genera molt i que tard o d’hora els resultats arribaran. I bé, pot tenir raó, i crec, de fet, que seria absurd negar que hi ha trams de bon futbol. Però l’FC Andorra necessita deixar de semblar un conjunt que juga bé i començar a ser un que guanya. Que encara queda moltíssim, però això també ho dèiem altres vegades, fins que el calendari es va començar a fer curt i els arguments van començar a sonar massa repetits.