Quan vaig arribar a Andorra ho vaig fer amb una maleta plena d’il·lusió i amb una altra plena de pors i incertesa. Aquesta darrera vaig intentar deixar-la fort i no en mollis a Mallorca abans de venir, però quan vaig arribar al Principat, encara la tenia al cotxe. Excepte els dos darreres anys, tota la meva vida professional ha estat dedicada a l’esport. I, en especial, al bàsquet. Aquell esport que el que té la sort d’haver-hi jugat des de petit, l’estima per damunt de tots. Aquell esport que aconsegueix posar-te la pell de gallina amb una jugada espectacular, que et deixa la boca oberta amb un triple des del mig del camp al darrer segon o que et fa plorar, molt, ja sigui d’alegria quan guanyes un campionat o de ràbia quan el perds per 1 punt al darrer moment.
Vaig tenir la sort de seguir l’Iberojet Palma (ara Fibwi). Un equip que va fer somniar tota una illa. Tant, que Mallorca va estar ben a prop de tenir ACB per primera vegada en la seva història. Era el 2019. Al darrer partit de la Final Four, a Miribilla, els palmesans van jugar un partit a vida o mort contra un històric: el Bilbao. I ho van tenir a tocar. 7 punts. Només 7 punts van separar l’equip d’un ascens que hauria suposat un punt i a part a la història del bàsquet de Mallorca. Aquell dia em van caure llàgrimes. Vaig viure el bàsquet de la seva forma més cruel. “Així és el bàsquet. Hem lluitat molt”, era la frase que més escoltàvem els mallorquins. I és així, tenien tota la raó. Perquè mentre els aficionats del Bilbao havien embogit d’alegria, a l’altra banda del pavelló els mallorquins no aixecaven el cap. La pregunta era: “si no és ara, quan?”. Mai no s’havia estat tan a prop d’abandonar la difícil Leb Or. He marxat de Mallorca i encara no he pogut veure ACB a la meva illa. De fet, només havia vist partits de la màxima categoria dos cops a la meva vida. Avió, lloguer de cotxe i un cap de setmana d’hotel, només per veure bàsquet. Això canviava per complet el març passat quan arribava a Andorra.
Poder formar part d’una afició històrica, veure el pavelló ple de gom a gom animant al MoraBanc, tant a les bones com a les males. Tenir la sort de veure grans jugadors cada dos caps de setmana en directe, només a unes passes de casa. Això sí que és un somni. Vaig animar com la que més al darrer partit contra el Barça la temporada passada perquè volia de tot cor poder gaudir de l’ACB estant a casa meva. Sento que els andorrans són molt afortunats de poder viure això. Crec que ho valores més quan no ho has pogut tenir mai. Com tot a la vida. I com tota temporada nova, sempre hi ha noves il·lusions. Il·lusions de millorar la temporada anterior i d’aconseguir nous objectius. És la sort de tenir ACB a casa.
Aquesta temporada, el MoraBanc Andorra afronta un canvi important després de molts anys de Francesc Solana com a director esportiu, amb l’arribada de Jordi Ardèvol al capdavant del projecte. És la primera vegada en molt de temps que el club viu aquesta transformació a l’estructura esportiva, i això porta amb si una incertesa lògica: una nova manera de treballar, nous criteris a l’hora de confeccionar la plantilla i un clar procés d’adaptació. Però un canvi no ha de ser necessàriament negatiu; també pot ser l’inici d’una etapa il·lusionant, amb ganes de créixer i de tornar a competir a Europa. Només el temps dirà cap on porta aquesta nova direcció, però la il·lusió de l’afició continua intacta.
