Boris Antón no s’esperava que el seu estiu fes un gir tan radical. Després d’una etapa d’èxit a la UE Santa Coloma, on va aconseguir el triplet (lliga, Copa Constitució i Supercopa) i va superar una ronda de la Champions League, havia decidit tornar al món educatiu i desconnectar del futbol professional, amb la sensació d’haver tancat un cicle.
Però la trucada de Gabi Fernández, renovat al capdavant del Reial Saragossa, ho va canviar tot. El tècnic aragonès, amb qui Antón havia coincidit al curs UEFA Pro, li va proposar incorporar-se al seu staff. En aquesta entrevista, explica sense filtres què ha significat per a ell aquesta trucada, com afronta el repte i què espera de la seva primera gran aventura fora del futbol andorrà.
Pregunta: Bé, Boris, fa pocs dies vas acabar, com qui diu, l’experiència amb la UE, el club de la teva vida. No sé com va sorgir tot això del Saragossa amb Gavi. Sé que estaves fent el curs amb ell i tot això, però no sé, explica’m una mica com va sorgir, com et va agafar personalment, professionalment, aquella trucada.
Boris Anton.: Bé, doncs la veritat és que no me l’esperava per res del món. Va ser una sorpresa, una alegria. Suposo que una miqueta del que vam compartir al curs UEFA Pro a Gabi li va agradar la meva manera de treballar. Ell va haver de fer alguns canvis al cos tècnic, algun analista i assistent va marxar pel seu propi peu i algun el van acompanyar una mica a marxar. I suposo que d’entre les opcions que tenia sobre la taula es va recordar de mi i em va trucar. I la veritat és que molt content, no m’ho vaig pensar gaire.
P.: Va ser fàcil dir que sí, Boris? O vas haver de repensar-t’ho, vas haver de parlar amb algú?
B.A.: No, va ser relativament fàcil. Al final jo ja estava encaminant la meva vida professional un altre cop cap al món educatiu. No veia que el futbol professional aquí a Andorra, treballant pel meu propi club, fos just que jo fos entrenador, perquè és molt complicat a nivell emocional. I de fet m’estava dedicant a tornar a fer una substitució a l’Institut d’Encamp, a l’ESO. M’estava desvinculant del primer equip i del que es pot entendre com el futbol professional. Però si no arriba una trucada d’un equip gran, et vas desvinculant. I de cop arriba aquesta oportunitat i la decisió va ser rotunda i bastant ràpida.
P.: Qui va ser la primera persona que li vas explicar tot plegat?
B.A.: Estava a casa amb la meva dona, i crec que li va fer més il·lusió a ella que a mi. Al principi va ser molta alegria i una sorpresa espectacular, perquè jo fins i tot havia anat al camp de futbol amb la samarreta del Gabi a veure partits. Després, clar, et poses a pensar en les conseqüències i la responsabilitat, i la meva dona seguia molt contenta però jo ja començava a donar-li voltes i la felicitat es va regular amb algunes preocupacions. Però igualment va ser una gran notícia.
P.: Arribes a un club històric com el Saragossa. Quin repte personal et suposa treballar en un entorn tan exigent?
B.A.: Sí, totalment. Arribar a un club històric, que per la meva generació és el Saragossa dels germans Milito, d’Aimar, de David Villa… i ara arribo al mateix club en un context completament diferent, molt més complicat, a la Segona Divisió. Tots sabem que la Segona és més forta que moltes primeres divisions d’Europa, està plena d’històrics, i el nivell d’exigència és màxim. Intentarem adaptar-nos el més ràpid possible a un volum de treball molt més gran del que estem acostumats a Andorra, i estar a l’alçada des del primer dia.
P.: Llàstima que no puguis trepitjar la Romareda, no, Boris?
B.A.: Totalment. No podia ser tot tan maco. Ara s’ha batejat com Ibercaja Estadio el recinte modular on jugarem mentre duren les obres de la Romareda. Tindrà capacitat per a uns 20.000 espectadors. Intentarem donar-ho tot, però espero que si la cosa va bé i ens renoven, puguem trepitjar la nova Romareda més endavant. Estic convençut que la passió de la gent continuarà sent brutal i que ompliran també l’estadi provisional.
P.: Després de l’experiència a la UE, on vas fer història, quines lliçons o valors et quedes?
B.A.: El context és completament diferent, perquè la UE és casa meva, és el club on he pogut viure el moment esportiu més important de la meva vida, i això em quedarà sempre. Però tot el que he viscut, totes les banquetes, tots els entrenaments, crec que m’han fet fort per afrontar reptes com aquest. La Segona és una altra història, però confio que haver estat al fang et dona eines per adaptar-te millor quan puges un esglaó.
P.: Ara estàs a Segona Divisió. Suposo que tots els partits fan il·lusió, però el de l’FC Andorra és especial…
B.A.: Sí, és maco poder enfrontar-me al Futbol Club Andorra, on vaig jugar vuit anys, des de formatiu fins a sènior. Serà maco fer-ho com a rival, com a visitant a Andorra i també com a local a Saragossa. Els desitjo tota la sort del món, excepte quan ens enfrontem, que espero que els tres punts es quedin amb nosaltres.
P.: Ja mirant cap al futur, et veuries entrenant la selecció andorrana
B.A.: La veritat és que no m’ho he plantejat mai seriosament, però seria molt maco donar un cop de mà a la selecció si ho necessiten algun dia. Ja vaig poder representar el país com a jugador en etapes de formació, i entrenar la selecció absoluta seria un gran honor. Però això espero que quedi lluny, perquè voldrà dir que al Saragossa m’estan sortint bé les coses.
P.: Et mulles amb alguna porra de com acabareu vosaltres i com acabarà l’Andorra?
B.A.: (riu) Ui, bona porra. Ara mateix seria tirar-me a la piscina sense saber si hi ha aigua! Quan portem alguns partits i vegem el nivell real dels equips, potser et podria dir alguna cosa, però avui és impossible.
