Xavier Folguera: “És l’adrenalina de competir el que em fa continuar”

Després de dues dècades competint al màxim nivell, Xavier Folguera afronta un nou capítol de la seva carrera amb el fitxatge pel CUS Cagliari, a la lliga italiana. Amb 36 anys, el veterà col·locador andorrà continua buscant reptes, impulsat per la passió, la constància i un esperit competitiu que no s’apaga. En aquesta entrevista, reflexiona sobre el seu recorregut, l’adéu a la parella amb Abel Bernal als Jocs dels Petits Estats i el futur del vòlei al país.

Pregunta: A aquestes alçades de la teva carrera, què et fa il·lusió d’un nou repte com el CUS Cagliari? Hi ha nervis, o ja ho vius tot amb una altra mirada?

Xavier Folguera: “Bueno, jo crec que potser és un repte nou jugar una lliga italiana, que està molt ben vista a nivell mundial. Encara que no sigui la primera divisió, però no deixa de ser professional i em fa il·lusió poder jugar en un campionat com l’italià.”

P.: La lliga italiana sempre ha estat un referent. Et fa sentir que encara et queda molt per donar? Què esperes d’aquesta etapa?

X.F.: “Sí, la lliga italiana és un referent a nivell mundial i el fet és que, com he dit abans, em fa il·lusió poder jugar en una lliga així. Què em queda molt per donar? No ho sé, jo crec que potser a nivell físic sí que és veritat que podria tirar un parell d’anys més, però potser dependrà molt més del que és psicològicament que físicament.”

P.: Quan arribes a un club nou, amb un vestidor nou i en un país nou… què és el primer que busques com a jugador?

X.F.: “Sobretot quan arribo, la veritat és que m’agrada que hi hagi comunicació, crec que és molt important també saber com parlar, sobretot a nivell tècnic, del tema del joc. M’agrada molt comunicar-me amb els altres companys per saber com es juga, com volen que juguem, o com m’agradaria jugar amb ells, i sobretot això, que la comunicació sigui molt bona.”

P.: Has passat per Espanya, Bèlgica, França i Andorra. Quines han estat les etapes que t’han definit més? Per què?

X.F.: “Crec que podríem dir de totes aquestes em quedaria amb dues. Em quedaria amb la meva etapa a Bèlgica, just quan va arribar la Covid, que vaig jugar pel Greenyard-Maaseik, i crec que és un dels equips més importants que he jugat a la meva carrera i un referent a nivell europeu, i després em quedaria amb la meva etapa a França a pro A, amb el Cambrais.”

P.: Si poguessis resumir el teu recorregut amb una idea, una paraula o una imatge… quina seria?
X.F.: “Podria dir dues paraules. Una, il·lusió, i l’altra, sacrifici.”

P.: Et consideres ara un jugador millor que fa 10 anys?
X.F.: “Sí, soc millor jugador, sobretot, crec que els col·locadors, que és la meva posició, fan millor jugadors amb els anys que quan ets jove, a no ser que siguis molt talentós. És veritat que amb els anys, i amb l’experiència de jugar molts partits i lligues diferents, et dona un bagatge més important que quan tens 22-23. Jo crec que amb els anys vas aprenent sobretot en situacions i ja no només de tècniques sinó psicològiques.”

P.: Com mantens viva la competitivitat després de tantes temporades a l’elit?
X.F.: “Crec que és una cosa que encara que m’agradi molt entrenar, perquè crec que soc un jugador que m’agrada molt entrenar, però crec que la competició, l’adrenalina que té, és el que encara em manté viu, perquè és el que m’agrada.”

P.: El lideratge sempre ha estat una de les teves virtuts. Es neix amb aquesta capacitat o s’aprèn?
X.F.: “Jo crec que el lideratge es neix amb ell, perquè al final també és una cosa que es pot aprendre, però jo crec que es neix amb ell, jo crec que jo ho he portat sempre a dins, ho porto, i és una cosa que m’agrada, que hi ha un estat intentat líder.”

P.: Què va significar per tu el bronze als Jocs dels Petits Estats, a casa i amb l’Abel?
X.F.: “La veritat és que va ser molt emocionant, perquè al final feia sis anys que no podíem competir en Jocs de Petits Estats, i jugar a Andorra en un escenari com el que es va fer va ser molt maco i molt emotiu, sobretot perquè al final no m’esperava tan poc l’inici del partit, quan se’m va donar l’agraïment per tots els anys que he estat a la federació, que han sigut vint anys de competició, i acabar-ho amb un bronze, la veritat és que va ser maco pels dos, perquè portàvem molts anys junts jugant i els dos sabíem que acabàvem.”

P.: Et veus tornant al vòlei andorrà, potser com a entrenador, gestor o mentor?
X.F.: “Si em veig tornant aquí com a jugador, segur que no, perquè ja estic al final de la carrera, com a gestor, mentor o entrenador, no se sap, no et podria dir que no, no estaria malament, en el cas que se m’oferís alguna cosa estaria sempre oberta a pensar-ho.”

P.: Com veus l’estat del vòlei al país? Hi ha talent per fer-lo créixer?
X.F.: “Jo crec que el talent ja s’està veient des de fa uns anys que estan sortint bastants, sobretot nois i noies, sobretot en el vòlei platja, que estan anant a competir en europeus de categories inferiors, i jo crec que és això, encara que sigui un esport minoritari, però és veritat que cada any s’està treballant millor i a nivell de federació s’estan fent les coses molt bé.”

P.: Si algun dia deixes de competir, què t’agradaria que quedés del teu pas pel vòlei andorrà?
X.F.: “El que m’agradaria és que se’m recordés com una persona amb molta raça jugant, amb un esperit molt competitiu, i que és el que em marca a mi, la meva definició com a jugador, que soc un jugador molt competitiu i amb molta raça, i suposo que m’agradaria que fos així.”

P.: Què li diries al Xavier que començava a Numancia amb només vint anys?
X.F.: “Suposo que li diria que seguís entrenant, que tingués paciència, perquè podrà arribar on ells proposin, que al final amb la paciència i l’esforç diari tu pots arribar on vulguis. No tot ha sigut flors i violes, no sempre han sigut uns camins fàcils, però estic content d’avui de tot el que he aconseguit.”

P: I la darrera pregunta. Has aconseguit tot el que et vas proposar? O el camí t’ha anat portant per altres llocs que no esperaves?

X.F.: “Si és veritat que potser m’encantaria jugar, no a Espanya, perquè a Espanya he jugat als millors equips i no em puc queixar, però potser a Europa jugar amb algun equip potser més davanter, potser en un campionat francès o un campionat turc, que hi ha un nivell també molt alt, però no em puc queixar, de veritat.”