Estem farts de sentir que l’esport no té memòria i que el regust de la victòria és tan efímer, com el que triga en arribar la propera cita de la competició i disciplina que sigui, i és ben cert.
En una mateixa setmana a Andorra i sobre el mateix terreny de joc, vam viure la classificació històrica de l’Inter d’Escaldes per a la Conference League i la segona derrota en tres jornades del FC Andorra. Més enllà de l’alegria i la decepció, si mirem aquells factors que queden fora de la gespa i els hem d’anar a trobar als despatxos, em ve al cap un desig: que institucions, directius, federacions i companyia remin a favor de l’esport, del que sigui. Aprofitar l’empenta de l’Inter per seguir presumint d’Andorra arreu i posar sobre la taula tots els mitjans possibles perquè no només els escaldencs, sinó qualsevol esportista o entitat del país en creixement i amb possibilitats, pugui fer els passos endavant que necessiti. Estic segur que se n’ha pres bona nota.
Qui ja fa temps que ho hauria d’haver fet és la Federació Espanyola de Futbol, però sembla entestada a ridiculitzar cada cop més el seu esport. És incomprensible que els instants finals del FC Andorra – Eibar, estiguessin governats per uns senyors que des d’una sala de videoarbitratge, van tenir el partit aturat durant diversos minuts, amb 21 jugadors sobre el terreny de joc esperant un veredicte, com qui té el número 108 a la xarcuteria i veu que a la pantalla hi ha el 20. Van anular el gol de l’empat, corregint la decisió inicial en una acció interpretable, situant-se ells per sobre del col·legiat.
No qüestiono el resultat, no justifico la derrota, el que poso en dubte és l’aplicació d’una eina que semblava que havia de netejar les sospites i el que fa massa sovint, és donar minuts de glòria a qui no els ha de tenir. La tecnologia ha de servir per arribar allà on no arriba l’home, no per interpretar; per decidir en accions binàries, no per gaudir d’un protagonisme equivocat. I si ha de ser així, ja se la poden tornar a endur.
