Naiara Liñán: “Vull ser als Jocs de Los Angeles 2028, i sé que puc aconseguir-ho”

Durant molt temps, Naiara Liñán, de 20 anys, va conviure amb una sensació frustrant: el d’intuir el podi molt a prop i, alhora, sempre inaccessible. “Sempre em quedava a les portes”, recorda. Però aquest cop, a Tallinn, la història va canviar. Amb un bronze al Campionat d’Europa de Clubs, l’atleta de l’Andorra Taekwondo es va convertir en la primera esportista del país en pujar a un podi europeu sènior de taekwondo.

“Estic molt contenta amb el resultat. Després de tant de temps entrenant i buscant-ho, per fi s’ha donat. I no només jo: el meu equip, els meus entrenadors i la meva gent també ho han viscut amb molta il·lusió”, explica en una entrevista exclusiva a Andorra Esportiu.

La seva trajectòria és la d’una constància incansable. Fa tres anys que es prepara al CAR de Sant Cugat, on entrena cada matí i cada tarda, però no hi resideix. Aquest any, però, ha fet un pas endavant. “Hem reforçat la preparació física amb més sessions de força i resistència, i estic entrenant més intensament amb la selecció espanyola. Tot això ha començat a donar resultats.”

A Tallinn, va vèncer les representants d’Espanya i França abans de caure a semifinals davant Aleksandra Georgieva, la búlgara que acabaria guanyant el torneig. Aquella derrota, lluny de ser amarga, va tenir gust de medalla. “Ja m’havia enfrontat a ella al Mundial de Mèxic i a l’Europeu de Sèrbia. Estàvem molt a prop de poder-la superar, i això m’anima encara més per seguir millorant.”

“Amb aquesta medalla estic entre les 30 millors del món i això en permet somiar”

Naiara liñán, taekwondista andorrana

Aquest bronze no només té un valor simbòlic. També marca un abans i un després en la seva projecció internacional. “L’any passat era la número 110 del món. Amb aquesta medalla, entraré entre les 30 primeres. Això ens permet somiar amb nous objectius, com un Grand Prix, i tenir millors sortejos en Mundials.”

El seu gran objectiu té nom i cognoms: Jocs Olímpics. “Sé que amb treball i constància puc arribar a participar a Los Angeles 2028”, afirma amb convicció. Ja va disputar el Preolímpic i els Jocs Europeus, tot i caure en el primer combat. “Allà vaig competir amb noies que han estat en uns Jocs, i no em vaig veure lluny del seu nivell.”

Entrenar al CAR gràcies a la família

Tot i entrenar en un centre d’alt rendiment, la seva situació no és fàcil. “Els meus companys viuen dins el CAR i tenen accés a tot: àpats, tractaments, logística. Jo, en canvi, quan necessito alguna cosa, he de pujar a Andorra. A nivell de suport, encara hi ha molt marge de millora.”

Per sostenir aquest ritme, la família ha estat essencial. “Els meus pares m’han donat tot el suport. Mantenen el pis a Barcelona i sempre han estat al meu costat. I el meu entrenador, Juanjo Padrós, ha lluitat perquè jo tingui totes les facilitats des que era petita.”

“He hagut de renunciar a moltes coses
per estar on sóc”

L’esport, però, també li ha exigit molt. “Has de renunciar a moltes coses: vida social, alimentació estricta, caps de setmana competint… Però el taekwondo m’ho dona tot i per això ho faig.” La derrota als Jocs Europeus li va ensenyar que res es regala: “Va ser dur, però vaig entendre que s’ha de seguir lluitant. Les derrotes també et fan créixer.”

Lluny de veure la medalla com un punt final, Naiara en fa un punt de partida. “Fins ara ningú d’Andorra havia aconseguit això. M’agradaria obrir camí perquè les que venen darrere, com la meva germana, vegin que és possible. Amb entrenaments i constància, no hi ha res impossible.”

Quan se li pregunta on es veu d’aquí a uns anys, la resposta no vacil·la: “M’agradaria haver participat a uns Jocs i haver guanyat una medalla mundial. Si no és el 2028, que sigui el 2032. Però sé que ho aconseguiré.”