L’FC Andorra: una muntanya russa del futbol

15 d’octubre de 1942, data on es dona el principi de la gran història del FC Andorra. El club tricolor, llavors, compleix aquest diumenge 81 anys. Un llarg recorregut d’alts i baixos, però amb una identitat de país clara i moltes memòries que construeixen aquest gran relat. Avui se celebra aquest aniversari, possiblement en una situació esportiva millorable, després d’un inici de lliga tan irregular, però que sempre té un gran valor en estar a la Segona Divisió. Totalment instal·lat a la categoria, per segon any consecutiu, l’entitat té ara per endavant aspectes de futur encara per decidir, com el projecte del nou estadi. 

No queda ben clar qui va fundar el club, hi ha rumors que relacionen la seva creació amb un vincle eclesiàstic. Hi ha fonts que indiquen que el club és més antic el 1942, però en totes coincideixen que la figura del pare Enric Graner, monjo benedictí de Montserrat, va ser qui va impulsar l’entitat a competir en un inici a escala territorial.

No obstant això, el pas dels anys, des de la seva creació, s’han viscut milers de fets que ens confirmen alguns dels seus personatges principals. Des de l’època daurada dels 80, al pas pels descensos dramàtics a les territorials del futbol català, fins a la renovació absoluta amb l’arribada de Piqué de la mà de Kosmos. I és que quan l’any 2019, l’exjugador blaugrana arriba al Principat, no es pot negar que l’Andorra va tornar a renéixer i es va començar una nova revolució al club que tantes glòries va deixar en el seu passat. “El que ha fet Piqué per al país és molt bo, si no l’FC Andorra hagués desaparegut”, remarca Sisco Valverde, màxim golejador de la història del club tricolor, en declaracions a Andorra Esportiu.

Anys 80, el ‘dream team’ andorrà

I és que l’època daurada és recordada per molt al Principat, durant gairebé 17 anys el conjunt tricolor es va mantenir a l’antiga Segona Divisió B, amb bons resultats en la dècada dels anys 80. “Teníem un superequip i la gent es bolcava amb nosaltres” recorda Valverde. Sisco Valverde, era un dels millors jugadors d’aquella plantilla, si més no un golejador nat i que els seus gols encara estan presents en la memòria del club. “Segons el club encara soc el màxim golejador, ara és quan soc conscient que en vaig marcar tants” apunta sorprès l’exdavanter tricolor. La seva millor temporada va ser la 80-81, on va fer 18 gols en 34 partits, en una lliga amb històrics com Las Palmas, Mallorca o Cordova.

Qui també va venir a Andorra va ser Santiago Marín, exmigcampista del club i actual president de l’associació de veterans. “Amb el bingo o el cinquè a Andorra hi havia molts diners, però jo arribo després de tot això” destaca Marín, que reconeix que “això va permetre fitxar bons jugadors per la categoria”. El conjunt tricolor va aconseguir en dues ocasions estar en la segona posició i a tocar de la categoria de plata, ja que només pujava el primer.

Precisament en la temporada 88-89 és quan més a prop ho va tenir l’equip andorrà amb José María Sánchez com a entrenador. L’Andorra es va quedar a tan sols 4 punts del Palamós, que és qui finalment va pujar. Valverde recorda aquella temporada, encara que ja no hi estava al club, “hagués estat un pas important per al país”. I és que el futbol d’antany hi havia moltes dificultats i més per un club establert de ple en els Pirineus. “Els desplaçaments eren una odissea, autobusos d’aquella època, no com els d’ara, vam sortir divendres i pernoctar meitat de camí per sortir l’endemà a Galícia o depèn el grup a Ceuta i autocar també al vaixell amb nosaltres”, descriu amb emotivitat Marín.

Del Camp del Consell a l’Estadi Nacional

“Jugàvem on és ara el Nacional i era totalment diferent, només hi havia una graderia i compartíem la gespa amb el rugbi” destaca l’exdavanter tricolor. “Havíem de treure a l’escalfament els pals de rugbi i posar les porteries per poder jugar” coincideixen Marín i Valverde.

Certament, el futbol ha viscut una transformació agegantada en el pas dels anys. Valverde fa referència a quant nevava molt a Andorra i el camp era impracticable. “Si volíem jugar, havíem de treure el gel del terreny de joc i en més d’una ocasió alguns aficionats ens ajudaven”. Santiago Marín recorda una nit de Copa del Rei davant el Castelló en què va caure una de les grans nevades al país. “Es jugava de nit, a la tarda comença a nevar i a l’hora del partit el camp ple de neu i aficionats, jugadors, directius i president mans a l’obra i amb carretons i pales traient tot del terreny de joc”.

“Els terrenys de joc abans era impossible jugar a un o dos tocs”, comenta Santiago, l’històric jugador tricolor. I és que l’estadi Nacional que coneixem avui en dia ha patit transformacions importants, el gran canvi va arribar al 2014, amb la inauguració del camp en el qual ara es poden viure partits d’alt nivell a la Segona Divisió. L’ascens a la categoria de plata va suposar una fita rellevant per al Principat i tenir un camp en condicions era primordial. “Ara els camps fan goig”, apunta Marín.

Ara el club està immers en un nou projecte d’estadi, un fet que també marca un punt d’inflexió per l’entitat que pot fer un salt total al professionalisme. “Per mi se’ls hi ha de donar més suport” remarca Valverde que alhora apunta que “m’agrada la filosofia dels inversors, no només és posar diners, és conèixer i respectar la història d’aquest club i ho fan”.

Des de la Copa de Catalunya fins al punt de desaparèixer

Quedarà en la retina de molts aficionats andorrans, aquella final de la Copa Catalunya davant l’Espanyol l’any 1994. L’Andorra guanyava als penals al conjunt perico i aconseguia el seu primer títol oficial. Malgrat aquell gran èxit, els finals dels anys noranta va estar marcada per la decadència total, després de més de vint anys de glòria. En dues temporades, els tricolors van baixar dues categories. “Vam baixar com en un tobogan sense frens cap a les darreres categories del futbol català” descriu un afligit Marín.

Van ser anys d’incertesa fins a tal punt que l’any 2008 el club vivia la seva etapa més fosca amb la possible desaparició. “Diners mals gestionats i poc suport van fer que visquéssim el pitjor del futbol” indica Valverde. En aquell moment l’Andorra jugava al camp d’Aixovall a Sant Julià, un estadi mític que desapareixeria quan l’entitat és obligada a marxar als nous camps de Prada de Moles, però amb l’equip assentat a Primera Catalana.

Un punt de llum i l’ascens al futbol professional

Al desembre de 2018, l’assemblea de socis va acordar la transformació de l’entitat en Societat Anònima amb Objecte Esportiu (SAOE), tràmit permès per la Llei de l’esport. Com si es tractés de l’arribada d’un Messies, per a l’entitat tricolor va ser una bombona d’oxigen, quan els nous inversors van decidir agafar el projecte. Va ser la llum d’un túnel molt fosc i amb molts sots, en el qual la serietat i el professionalisme dels nous accionistes li van donar un canvi notori a un club estancat.

Aquest nou projecte va ser tot un èxit, amb l’equip a la mitja taula a la Primera Catalana, només un miracle els permetria ascendir a la Tercera Divisió. De la mà del mític culer, Gabri, el club va fer una remuntada per aconseguir pujar. Aquell estiu es va viure amb incertesa, per que el Reus deixava una vacant pel seu descens administratiu i els bons treballs als despatxos van atorgar dita plaça a l’Andorra.

A partir d’aquí el ritme d’aquest equip va ser imparable, un bon curs en el primer any a la categoria de bronze, donava la permanència. I en la recent creada Primera RFEF, el rendiment dels tricolors va ser excepcional i van aconseguir un fet més quer històric: arribar al futbol professional. El conjunt liderat per Eder Sarabia, es va proclamar campió del seu grup a l’Estadi Nacional, un moment icònic i que marca el punt més àlgid d’un relat que encara continua.