Convenis o sentit comú: La gestió d’infraestructures esportives a Andorra

En el context esportiu andorrà, es fa difícil entendre com s’està gestionant l’ús de les instal·lacions esportives. Si bé existeixen convenis i acords oficials, sembla que la lògica no s’aplica adequadament a l’hora d’establir prioritats, sobretot quan parlem d’equips com l’FC Andorra i el MoraBanc Andorra, que són veritables ambaixadors del país a escala internacional, per no dir, ‘els’ ambaixadors.

En el cas de l’Estadi Nacional, l’FC Andorra ha estat jugant-hi, malgrat la coincidència d’horaris amb altres entitats esportives com les seleccions de rugbi o de futbol. Això genera una dinàmica complicada, ja que l’ús de les instal·lacions hauria de respondre, almenys en teoria, a la importància i projecció dels equips. Però, com es pot veure amb la gestió d’aquest darrer any, sovint aquesta projecció no es té en compte. Per posar un exemple, no sembla lògic que un club que competeix a la segona divisió espanyola, en una lliga amb gran ressò mediàtic, hagi de compartir o cedir espai a altres esdeveniments esportius que, tot i tenir el seu mèrit, no generen la mateixa repercussió.

No es tracta de restar importància a altres esports o equips, com les seleccions nacionals o el rugbi, que també tenen dret a fer ús d’aquestes infraestructures. De fet, és totalment comprensible que vulguin accedir-hi, especialment quan existeix un conveni que ho estipula. Però la qüestió de fons és si aquestes decisions es prenen en funció d’una lògica compartida o simplement s’apliquen acords de manera rígida, sense considerar el context actual.

Una comparativa amb altres llocs, com Gran Canària, és reveladora. Allà, les instal·lacions esportives estan concentrades en una mateixa zona, amb estadi de futbol, pavellons i altres espais que comparteixen diferents disciplines, creant una “ciutat esportiva” cohesionada i organitzada. Andorra, per contra, es troba amb una distribució dispersa d’infraestructures per tot el país, que no només genera confusió, sinó que limita el potencial de creixement de clubs com l’FC Andorra i el MoraBanc Andorra, que necessiten estabilitat i prioritats clares.

És evident que hi ha una manca de sentit comú quan instal·lacions com el camp de la Massana, construït segons les normatives UEFA, no poden ser utilitzades per competicions oficials per una qüestió de dimensions. Això reflecteix una falta de coordinació i planificació. A més, hi ha una diversitat d’equipaments esportius repartits per tot el país que no sempre responen a les necessitats reals de l’esport d’elit, sinó que semblen producte de decisions poc connectades amb la realitat competitiva.

El que sembla faltar és una visió estratègica que valori l’impacte mediàtic i esportiu de cada entitat. L’FC Andorra i el MoraBanc Andorra no només competeixen per guanyar partits; estan projectant el nom del país internacionalment, portant Andorra als diaris, a les televisions i a les xarxes socials. Cada victòria, cada fitxatge i cada partit fora de casa és una oportunitat de fer més conegut el Principat. Aquest factor, per si sol, hauria de pesar més a l’hora d’establir l’ordre de prioritats.

Tot això sense desmerèixer la resta d’entitats esportives. Parlo del rugbi, com qualsevol altre esport; té dret a créixer i a tenir les seves oportunitats, però cal posar-ho tot en perspectiva. La lògica dictaria que el futbol i el bàsquet, que actualment tenen una visibilitat molt més gran, tinguin un pes específic més gran en la gestió de les infraestructures. No és només una qüestió de convenis, sinó de valorar l’impacte real que té cada disciplina en la projecció d’Andorra.

Si bé els convenis i acords existents s’han de respectar, és necessari aplicar una lògica més propera a la realitat esportiva actual. La gestió d’infraestructures ha de tenir en compte no només els drets adquirits, sinó també la repercussió internacional i local dels equips que competeixen ara com ara i en la present realitat. Només així es podrà garantir un creixement sostenible i coherent del panorama esportiu andorrà, que tinc la sensació que està morint d’èxit, i això és el següent problema.