Veig que hauré de ser jo l’encarregat d’abaixar el suflé que envolta l’FC Andorra. I ep, no pas perquè el passat cap de setmana no em trempés. Però una cosa ha de quedar clara després de l’espectacle –substantiu que avui faré servir en qualitat positiva, i amb bon motiu– contra el Ceuta, que ni som millors que ahir ni pitjors que demà. Vull dir, que no ens ha de pujar res al cap, perquè com Manso va apuntar a la roda de premsa posterior, la lliga acaba de començar. Literalment. I això és una marató.
Només cal recordar el mite que diu que el segon curs consecutiu al futbol professional és el més complicat. L’equip tricolor ho va patir en pròpies carns ara fa tres anys, complint llavors el segon periple a Segona Divisió i, si bé es va començar amb dues victòries, el desenllaç de la temporada va ser el descens. Encara més, en els quatre anys a LaLiga Hypermotion –la 2022/23 dita SmartBank–, l’FC Andorra mai ha perdut en la jornada inaugural. Són tres victòries i un empat.
Tampoc cal anar tan lluny. Fa tot just un any el club encetava la seva tercera temporada professional amb Ibai Gómez a la banqueta, el que va ser el millor inici històric a la categoria de plata del futbol espanyol. Recorden aquelles primeres set jornades? Només una derrota ens feia dormir en tercera posició… i jo amb col·legues, també aficionats, teníem clar que tocava play-off. Res més lluny de la realitat. En els 10 duels posteriors no vam olorar la victòria i vam acabar ballant amb el descens. Així que, aquesta vegada, des de l’inici amb els peus a terra.
I això no vol dir que no ens puguem il·lusionar, només faltaria. La maneta al Ceuta va ser, precisament, per fer-ho. Però una cosa és gaudir del moment i una altra començar a fer comptes al setembre. El futbol, i especialment aquesta Segona Divisió tan llarga, té el mal costum de recordar-te que el que avui sembla una certesa demà pot ser només una anècdota. I, si no, ja se’n recordaran de mi.
