Per aquells que cobrim l’actualitat esportiva del país es fa estrany pensar en un canvi de paradigma. Les regles del joc han canviat i els actors que hi prenen part també. Quan era petit, el FC Andorra jugava a Aixovall en divisions molt fora del radar i el MoraBanc es deia River i jugava els seus partits al Joan Alay amb poc menys d’un centenar d’aficionats de mitjana. A més, tampoc teníem cap esquiador dins de l’elit mundial fent resultats irreals per a la nostra idiosincràsia.
De país empetitit hem passat a país petit i això en bona part s’explica per la inversió en l’àmbit esportiu que ha permès fer entendre a algunes persones que Andorra té molt potencial i, d’altra banda, el canvi de mentalitat de determinats actors que formen part del taulell.
En menys de deu anys s’ha fet habitual tenir dos equips professionals a l’elit dels seus respectius esports i un esquiador com Joan Verdú que ha fet somiar amb els seus resultats més enllà del que alguns podríem imaginar quan vam començar a fer cobertures esportives. L’actitud del Joan crec que serveix d’exemple d’aquest canvi de paradigma que vivim. El Joan és atrevit i no té por de somiar gran, potser a vegades massa, i la seva actitud frega en moltes ocasions la xuleria, però això ha permès que d’altres s’alliberin d’algunes pors i també poguessin somiar en gran.
Crec que un altre dels exemples que explica això és la selecció de futbol que durant molts anys ha rebut crítiques, entre els quals m’incloc, per desplegar un futbol molt hermètic i que ara, gràcies a la inversió durant anys i el talent d’una generació potent com la sub-21, ha sabut trobar l’encaix per fer un futbol més ofensiu i vertical.
És un pas petit, com a bon país petit, però pels amants dels esports d’Andorra fa molta patxoca.
