Potser una victòria no ho canvia tot, però de vegades serveix per recordar que encara hi ha coses que no s’han perdut pel camí. Vicky Jiménez ha tornat a assaborir aquest gust a Caldas, al W125, després de superar la canadenca Katherine Sebov, i més enllà del resultat hi ha una notícia que potser és encara més important: les sensacions. Tornar a guanyar, sí, però sobretot tornar a jugar bé, a reconèixer-se sobre una pista després d’un any que està sent massa irregular per a una tenista que fa temps que conviu amb unes expectatives extraordinàries.
Perquè aquest 2026 està tenint més ombres que llums. Hi ha hagut moments en què semblava que Vicky feia el pas que tots esperàvem, com aquella entrada al top-100 que apuntava cap a una consolidació que, de moment, no ha arribat. Després han tornat els daltabaixos, les derrotes a les prèvies, les primeres rondes i aquella sensació incòmoda que una jugadora amb el seu talent hauria de trobar més sovint el camí de la victòria. No és una crítica, perquè el tennis professional és un territori brutal i perquè només ella i el seu entorn saben què passa realment portes endins, però és inevitable preguntar-se què hi ha darrere d’aquesta falta de regularitat.
Potser també nosaltres tenim les expectatives massa altes. Vicky va deixar de ser una promesa qualsevol el dia que va guanyar l’Open d’Austràlia júnior amb només 14 anys. Des d’aleshores, cada pas ha semblat insuficient si no conduïa cap al següent i entrar al top-100 no va ser només una gran notícia, ja que gairebé es va convertir en una nova frontera que calia superar. I quan l’esportista viu amb la mirada posada sempre en el que encara no ha aconseguit, fins i tot una bona temporada pot semblar curta. També queda la pregunta de si ella mateixa s’exigeix massa. És una impressió, perquè ens falta molta informació i seria injust convertir intuïcions externes en certeses, però en una carrera tan jove, potser la regularitat no depèn únicament del tennis. També hi intervenen la confiança, la capacitat d’encaixar les derrotes, de no convertir cada torneig en un examen i d’entendre que arribar a dalt és una cosa i mantenir-s’hi, una altra de molt més complicada. Per això aquesta victòria de Caldas té valor. No perquè arregli res, sinó perquè torna a obrir una porta i potser Vicky no necessita que li recordem constantment fins on pot arribar. El que potser necessita, simplement, és trobar la manera de jugar sense sentir que cada partit ha de demostrar vés a saber què.
