Un any després de París: l’empremta olímpica de Doria i Carabaña

Fa just dotze mesos, Andorra va viure els Jocs Olímpics més il·lusionants de la seva història. París 2024 va canviar la narrativa. L’esport tricolor va deixar enrere la simple participació per fer un pas endavant en credibilitat, competitivitat i ambició. El sisè lloc de Mònica Doria en la final de caiac, amb el primer diploma olímpic que ha aconseguit mai el país, i la semifinal lluitada de Nahuel Carabaña als 3.000 metres obstacles van obrir una nova etapa. Aquella que ja no es conforma amb ser-hi, sinó que vol destacar-hi.

A Vaires-sur-Marne, Doria va oferir una actuació memorable, amb una baixada plena de caràcter, superant errades inicials i deixant una imatge potent d’esportista d’elit. L’objectiu era fer una medalla, però el diploma aconseguit no es va quedar en kmenys. Ni en uns Jocs d’estiu ni d’hivern s’havia arribat tan lluny. El seu nom ja forma part de la història esportiva del país.

Per la seva banda, Nahuel Carabaña va fregar la final a l’Stade de France. Amb un temps de 8:19.44 en la seva semifinal, va mantenir el ritme dels millors durant dos quilòmetres, mostrant una estratègia valenta i una ambició mai vista fins ara en un atleta andorrà. No va poder millorar la seva millor marca personal, però sí va demostrar que l’atletisme del país ja juga en una altra lliga. Josep Maria Missé, president de la Federació, ho va resumir perfectament: “Hem passat de participar a competir. Hem deixat de fer gràcia com a andorrans, i ara ens tenen en consideració”.

El ressò institucional va ser immediat. El Govern, les federacions i fins i tot altres entitats esportives com el MoraBanc Andorra van traslladar públicament el seu suport i orgull per les actuacions de Doria i Carabaña. L’esport del país havia viscut un moment històric. I per primer cop, l’impacte no era només simbòlic, sinó també tangible.

Una nova etapa amb horitzó californià

Amb tres anys per davant, Andorra ha de consolidar la feina iniciada. El diploma olímpic ha d’actuar com a accelerador institucional i com a punt de suport per projectes de base, programes de tecnificació i calendaris internacionals exigents. Mònica Doria, que ja ha disputat dos Jocs Olímpics —Tòquio 2020 i París 2024—, podria repetir si les condicions ho permeten. I Nahuel Carabaña arribarà a Los Angeles amb més maduresa, més rodatge i amb el somni intacte de colar-se en una final olímpica.

Però més enllà dels noms propis, el gran repte és col·lectiu. Que el que es va aconseguir a París no sigui una excepció, sinó la norma d’un país que s’ha descobert capaç de competir. L’esport andorrà ja ha trencat el sostre de vidre. I ara, amb tres anys al davant, té l’oportunitat d’impulsar el seu projecte més ambiciós: convertir el record de París 2024 en el punt de partida d’un futur olímpic realment sostenible.