L’FC Andorra començarà dissabte contra el Ceuta una temporada que, segurament, dirà moltes més coses sobre el projecte que l’anterior. Ja no hi ha l’excusa del retorn al futbol professional, ni la necessitat de descobrir una categoria que el club coneix cada vegada millor. Serà la quarta temporada dels tricolors a Segona divisió i la segona consecutiva, aquella que tradicionalment acostuma a posar més dificultats als equips que venen d’un ascens. I ho farà amb una plantilla que, a falta de les últimes pinzellades, transmet una sensació per sobre de totes: l’Andorra ha madurat.
El mercat d’aquest estiu ha estat diferent. I, a priori, positiu. La nova normativa sobre les cessions ha obligat a modificar una fórmula que durant els últims anys havia tingut molt pes al Principat. Lluny de convertir-se en un problema, però, la direcció esportiva ha aprofitat la situació per construir més patrimoni. Només dos futbolistes han arribat cedits, i no són precisament apostes de farciment: Julian Rijkhoff i Hugo López són dos joves amb un talent evident i potencial per tenir protagonisme.
La resta permet que l’Andorra sigui una mica més seu. I aquí apareix un dels principals mèrits de Jaume Nogués. No només ha incorporat futbolistes en propietat, sinó que ha aconseguit conservar bona part de la columna vertebral d’un equip que la temporada passada va demostrar que podia competir a Segona. L’Andorra va iniciar la pretemporada amb 14 futbolistes que continuaven respecte del curs anterior, una base gens menyspreable en una categoria en què cada estiu moltes plantilles pràcticament es reconstrueixen de zero.
Les dues grans excepcions són Dani Villahermosa i Josep Cerdà. Dues baixes esportivament importants, però també dues operacions que expliquen el moment que viu el club. Entre totes dues han deixat, com a mínim, uns 3,5 milions d’euros a les arques tricolors, a més dels percentatges que el club s’ha reservat sobre futures vendes. Cerdà, de fet, ha marxat al Mallorca protagonitzant el traspàs més car de la història de l’entitat després de deixar 19 gols en 66 partits.
Són diners, però sobretot són fair play. I això encara té més valor en un club que continua competint amb el hàndicap estructural de tenir una massa social i uns ingressos per abonaments molt inferiors als de molts rivals de la categoria. L’Andorra difícilment podrà competir amb segons quins clubs a les graderies. Per tant, ha de generar recursos d’una altra manera: detectar talent, fer-lo créixer i vendre’l bé. Villahermosa i, especialment, Cerdà demostren que aquest circuit comença a funcionar.
Si hi ha una línia que genera més dubtes és la porteria. I resulta paradoxal perquè aquí ha arribat segurament el futbolista amb més entitat de tota la plantilla: Pau López. El gironí eleva notablement el sostre de la posició. Per experiència, qualitat amb els peus i, sobretot, per trajectòria, és un porter especialment adequat per a la proposta de Carles Manso. Però darrere seu apareixen Nico Ratti i el jove Jan Lagunas. El capità és imprescindible per moltes altres coses, especialment per la seva ascendència dins del vestidor i tot el que representa per al club, però l’Andorra pot trobar a faltar un segon porter amb més experiència contrastada a la categoria. L’any passat, amb Yaako i Owono, la sensació era que la porteria estava més coberta. Aquest curs el titular probablement ofereix més garanties, però la distància respecte a les alternatives també sembla més gran. Dit de manera senzilla: tocarà resar perquè Pau López no es lesioni.
La defensa, en canvi, ofereix més profunditat malgrat el contratemps de Gael Alonso. La seva lesió ha trastocat els plans i obliga el club a mantenir els ulls oberts per si apareix alguna oportunitat interessant abans del tancament del mercat. Però pràcticament totes les posicions estan doblades i, sobretot, hi ha futbolistes que ja tenen ascendència dins de l’equip. Retenir Carrique després del seu gran curs és un mèrit enorme. Els dos laterals tenen alternatives i fins i tot Álex Calvo pot adaptar-se a aquestes posicions si les circumstàncies ho exigeixen. A l’eix, Diego Alende i Lautaro Spatz apunten a assumir bona part del lideratge, mentre que Bomba pot ser una alternativa més que vàlida si aconsegueix mantenir continuïtat i Martí Vilà ja ha demostrat els darrers mesos que pot lluir també a la rereguarda.
On menys ha perdut l’Andorra és al mig del camp. Marxa Villahermosa, sí, i no és una absència menor després dels set gols i múltiples assistències que va marcar la temporada passada. Però continuen dos dels futbolistes que van acabar el curs a un nivell més alt: Efe Akman i Marc Domènech. I continua, sobretot, Sergio Molina. Molina potser no generarà mai els titulars d’altres futbolistes, però continua sent l’inamovible. Coneix el sistema, interpreta què necessita l’equip en cada moment i s’ha convertit en una extensió de l’entrenador sobre la gespa. En un equip que vol dominar els partits des de la pilota, tenir algú que parla el mateix idioma futbolístic que el tècnic té un valor enorme.
Al seu voltant, a més, s’ha afegit qualitat. Hugo Solozábal i Randy Schneider amplien les possibilitats d’una medul·lar que també pot comptar amb Nacho Quintana, a cavall entre el mig del camp i l’atac. I no és un detall menor que Solozábal i Quintana hagin estat els màxims golejadors de la pretemporada. Tots dos van arribar des de l’inici de la preparació i han tingut temps per assimilar els mecanismes de Manso abans que comenci el que importa de veritat.
A dalt és on veurem un Andorra més diferent. Serà difícil no trobar a faltar el desequilibri exterior de la temporada passada. Cerdà, Minsu, Jastin i, fins i tot, Olabarrieta donaven a l’equip futbolistes capaços de generar alguna cosa quan el sistema no trobava la resposta. Especialment Cerdà, que va marxar després d’haver marcat deu gols a Segona el curs passat. Aquesta capacitat per superar rivals en l’un contra un és, ara mateix, una de les mancances més evidents de la plantilla.
Però l’Andorra ha canviat desequilibri per gol. Qui digui que a aquest equip li falta gol només ha de mirar les xifres de Julian Rijkhoff, Jordi Cano o Hugo López. Evidentment, les han aconseguit en contextos i categories diferents i ara toca traslladar-les al futbol professional. Però existeixen. També hi ha Lautaro, un futbolista que cada temporada pot generar dubtes i que, gairebé sempre, acaba presentant unes xifres gens menyspreables.
Moró Sidibé aporta un perfil diferent, més atlètic, potent i vertical, capaç d’atacar els espais i també d’actuar en banda. I no s’ha d’oblidar Álex Calvo, que podria tornar definitivament a una posició més natural per a ell després d’haver demostrat la seva polivalència. Això no significa que la feina estigui acabada. No ho està. A aquesta plantilla encara li falta, com a mínim, un extrem capaç d’aportar part del desequilibri que ha marxat aquest estiu. Hugo López pot actuar a les dues bandes, però l’Andorra necessita més peces específiques en aquesta zona. Si el mercat permet trobar-les, l’atac quedarà molt més equilibrat.
Però probablement la principal conclusió d’aquest mercat no està en cap nom concret. Està en el canvi de dimensió. Aquest ja no és aquell Andorra que arriba per primera vegada a Segona i necessita descobrir què exigeix el futbol professional. És la quarta temporada del club a la categoria. Hi ha una estructura més consolidada, futbolistes que coneixen el sistema, actius que generen traspassos milionaris i una direcció esportiva que ha demostrat que pot sortir del mercat espanyol per trobar oportunitats.
Aquest últim aspecte també és important. Jaume Nogués ha ampliat el radi de captació. I mirar fora ha donat alegries a l’Andorra en el passat. Sinan Bakis, Mustapha Bundu o, més recentment, Efe Akman són exemples de futbolistes arribats de contextos diferents que han ofert rendiment al Principat. Evidentment, explorar mercats menys coneguts també comporta risc. No totes les apostes funcionaran. És futbol. Però aquesta és probablement l’evolució natural que necessitava el club: tenir més jugadors en propietat, conservar aquells que funcionen, vendre quan arriba una oferta difícil de rebutjar i reinvertir aquest creixement en la plantilla següent.
Ara falta el més difícil: que funcioni sobre la gespa. El 4-0 contra l’Osca que va tancar la pretemporada va recordar que es castiga qualsevol concessió/relaxació i que les bones sensacions de juliol i agost serveixen de poc quan comencen a repartir-se punts. Dissabte, contra el Ceuta, s’acaben les proves. I comença una temporada especialment traïdora. La segona consecutiva a Segona acostuma a ser la que separa l’eufòria de l’ascens de la realitat d’una categoria duríssima. L’Andorra ja no té el factor sorpresa. Els rivals el coneixen, el club ha crescut i l’exigència també ho ha fet. Però potser aquesta és la millor notícia abans que rodi la pilota: aquest Andorra sembla més preparat que mai per deixar de comportar-se com un nouvingut.
