Que la temporada no ha començat bé pel Futbol Club Andorra i el MoraBanc Andorra és un fet inqüestionable. Tots dos flirtejant amb els llocs més baixos de la taula pràcticament des de la primera jornada. Ara ja sabem que l’ACB i la Segona Divisió són categories dures i que cada any, ho són una miqueta més que l’anterior, molt bé. Ja sabem que uns es trobaran cara a cara amb el Mallorca, el Girona, l’Almeria i companyia i que els altres hauran de lluitar amb diversos equips d’Eurolliga, Eurocup, BCL etc.
Vaig començar l’any dient que pensava que ambdós projectes havien fet un pas endavant a nivell de projecte, per confecció de plantilla, per decisions que s’havien pres als despatxos i per posades en escena que, resultats a banda, em feien pensar que l’objectiu de la salvació i per tant, de la consolidació al bàsquet i futbol de primer nivell, no era una quimera, sinó una fita a perseguir de veritat. A dia, d’avui, la realitat ens diu que si es vol assolir, s’haurà de remar molt més del que s’està fent i que cal seguir enfocats en salvar-se amb més tranquil·litat que gràcies a un xut al pal a l’última jornada o a un triple a l’últim segon. Si volem que els projectes siguin cada cop més seductors i deixar de dur l’etiqueta de “possible ventafocs” cada inici de curs més val que comencem a espavilar.
Tornem a estar instal·lats en una situació d’aquelles on, per un motiu o per un altre, tots dos equips s’estan començant a acostumar a perdre, a veure com un dia més, mires al precipici amb la por de caure-hi en un tres i no res i aquestes dinàmiques a aquests nivells, són molt més determinants del que sembla. Seria un error imperdonable repetir un curs més amb l’ai al cor de principi a final. Ja ho hem viscut al Toni Martí i a la gespa.
Què tenen en comú les realitats del FC Andorra i del MoraBanc? Que la falta de tensió competitiva és alarmant. Uns encaixen gols a pilota aturada amb la mateixa facilitat que un adolescent s’adorm a classe d’història. Als altres, qualsevol els fa 100 punts prement una miqueta l’accelerador en els últim quarts, on l’equip desapareix a la mateixa velocitat que es desperta l’alumne d’història a l’hora del pati. Una pel·lícula que, a banda de reiterativa, és emprenyadora. Que els entrenadors i l’estructura tècnica en són responsables és obvi, però potser que d’una vegada, mirem cap als veritables protagonistes, els jugadors.
Estar més o menys atent a l’emparellament defensiu és una responsabilitat individual, posar una mica més de cames a darrere, també i ja n’hi ha prou de protegir a uns i fer marxar als altres per canviar dinàmiques que no agraden a ningú. Potser els clatellots han d’anar als responsables i protagonistes finals de tot això, perquè al final, les conseqüències les acaba pagant sempre el míster i l’aficionat. Potser que aquest pols el perdi algun totem del vestidor, per una vegada.
I dic això perquè la reflexió final és que molt possiblement s’acabi tallant el cap a un dels dos entrenadors o a tots dos i ho haurem d’acceptar. Pel que vingui, sigui quan sigui i sigui qui sigui, donem-li les claus de l’equip de tal manera que pugui fer veure les orelles al llop als jugadors, no només per salvar aquest mal moment i la temporada, sinó que quan les aigües, tant de bo, estiguin tranquiles, tingui prou taules per fer sortir els colors a qualsevol que es relaxi.
