En ocasions és molt senzill xiular segons quines coses. Prendre segons quines decisions. Segurament, anul·lar el gol d’Efe Akman el passat cap de setmana era la decisió senzilla. Ho era perquè un central com Arbilla imposa molt més que el que pugui dir qualsevol tricolor a l’àrbitre del partit —reincident ja en el cas d’Ojaos, que l’any passat davant el Màlaga ja la va liar—. Molt més fàcil és anul·lar un gol que explicar que el central de l’Eibar hauria refusat la pilota encara que Golubovic no hi hagués estat, o haver d’explicar que la pilota torna dins de l’àrea arran d’una mala passada d’un jugador de l’Eibar.
En qualsevol cas, l’Andorra no va caure diumenge per culpa de l’àrbitre. Ho va fer perquè va topar un cop més amb un mur d’onze tios penjats de la porteria que, a l’única ocasió que van tenir, van ser capaços de superar en Pau López. Ara bé, el partit davant l’Eibar ens ha de portar a fer dues reflexions: la primera, i més important, és com es combat el futbol de Bordalás. La segona, i no menys important, és com ho fem perquè el projecte de l’Andorra tingui el respecte suficient perquè els àrbitres, quan hagin de triar en una acció 50-50, no caigui sempre creu.
A la primera pregunta, el temps ens ha demostrat que l’única resposta possible és seguir fidels al model. Que el que més ens acosta a les victòries és ser fidels a l’estil de possessió i control que pot treure de polleguera alguns, però que ha portat l’Andorra a ser on és. Una reflexió que, l’últim dia de mercat, no està de més tenir present, no sigui que aterri a Andorra un nou Schendleir.
I a la segona pregunta diria que la resposta és ser cada cop més. Que el cap de setmana a Encamp hi haguessin prop de 3.000 persones animant és el que pot fer que venir a xiular al Principat costi una mica més. Que quan una graderia estigui plena, l’aire costi més de sortir pel xiulet en segons quines situacions. La pressió de la directiva ja ha quedat demostrat que no era el camí. Tampoc tenir un entrenador que a cada roda de premsa recordi que som “l’Andorrita”, com deia Eder. Ara bé, tenir una afició que apreti i que generi pressió farà créixer el club, l’equip i el país.
