El Futbol Club Andorra celebra aquest 15 d’octubre el seu 84è aniversari, una història de 84 anys marcada per moments de glòria, dificultats i una transformació que l’ha portat fins al futbol professional. Poques persones coneixen tan bé aquest camí com Ludovic Clemente, ‘Ludo’, una llegenda tricolor que, amb 415 partits, continua sent el futbolista que més vegades ha defensat la samarreta de l’entitat. Des dels anys més complicats fins a l’arribada de Gerard Piqué, l’exjugador repassa els records d’un club que ha estat una part fonamental de la seva vida.
P: Quan pensa en el Futbol Club Andorra de quan hi va arribar, què és el primer que li ve al cap?
L.C: Jo venia del Pas. Vaig passar pel Constel·lació, que era un equip de la Lliga Andorrana, i vaig acabar arribant a l’Andorra. La veritat és que era el repte de qualsevol jugador jove arribar al Futbol Club Andorra, perquè aquí tenies la possibilitat de jugar a Primera Catalana.
P: Jugar a l’Andorra en aquella època, què implicava? Era un club on un jugador podia imaginar-se fent-hi tota una carrera?
L.C: Què va, què va, ni molt menys. Per a mi era un pas més en la meva carrera, però es van acabar convertint en 22 anys al club. Mai m’hauria arribat a imaginar que disputaria tants partits i que passaria tants anys al Futbol Club Andorra.
P: Què tenia aquell vell Andorra que avui potser ja no existeix?
L.C: Al final érem tots amics. Ara s’ha convertit en un club professional i potser aquesta amistat no es veu tant. Segurament hi ha un grup espectacular, però en aquella època érem tots amics perquè gairebé tots veníem del juvenil i vam continuar junts fins a arribar al primer equip. Ja ens coneixíem de feia molts anys.
P: Li giro la pregunta. Què té l’Andorra actual que li hauria agradat trobar quan va començar al club?
L.C: Professionalitat. Al final, ara et pots dedicar al cent per cent al futbol. No has de treballar, entrenar a les vuit del vespre i compartir camp amb altres equips. Aquesta professionalitat, que per sort he pogut viure des de dins, ha suposat un salt espectacular. Ha permès aconseguir tot el que s’ha aconseguit, que no és gens fàcil. En cinc o sis temporades, el club ha passat de Primera Catalana a Segona Divisió.
P: Quina ha estat l’època més complicada que ha viscut al club?
L.C: N’hem tingut un parell. Si no recordo malament, una va ser amb Justo Ruiz d’entrenador. A tres o quatre setmanes de començar la competició només teníem cinc jugadors. Amb l’ajuda del Justo, del Seba Gómez i meva vam aconseguir formar un equipet molt maco. Entre amistats, coneguts i gent de fora que va començar a venir, vam construir un equip amb el qual gairebé vam pujar de categoria.
El club va estar molt a prop de desaparèixer perquè no hi havia jugadors. En aquell moment, la Lliga Andorrana era molt més atractiva pel que fa als sous que el Futbol Club Andorra, que competia en categories inferiors del futbol català.
P: En aquell moment, què el fa dir «jo em quedo aquí a reflotar el vaixell»?
L.C: L’amor al club. És el club que m’ha criat, que m’ha vist créixer.
P: Vostè va viure en primera persona tot el canvi d’estructura del Futbol Club Andorra. Quan va notar que alguna cosa estava canviant de veritat?
L.C: Als jugadors ens van convocar a una reunió amb la directiva i ens van explicar que darrere del projecte hi havia Gerard Piqué, que volien convertir l’Andorra en un club important a Espanya i que volien continuar comptant amb nosaltres.
En aquell moment veus que hi ha algú molt potent al darrere, que vol fer créixer el futbol d’Andorra. I així va ser. Van arribar i, al cap de dues setmanes, van començar a incorporar jugadors. Rubén Bover va ser el primer, després van venir Tacón, Fede Bessone, Martí Riverola, Adrià Vilanova… Ja es començaven a veure canvis importants.
I també a les instal·lacions. Amb el primer entrenador que va arribar, entrenàvem a Borda Mateu i compartíem camp amb un equip de la Lliga Andorrana. El primer que ens va preguntar va ser: «Compartim camp? No tenim el camp sencer?». Li vam dir que sí, que el compartíem. Doncs van moure cel i terra i, al cap de dues setmanes, ja entrenàvem sols a Prada de Moles.
P: Fa vertigen veure com arriba un inversor nou, comença a incorporar jugadors i no saber si un mateix encaixarà en el projecte?
L.C: Al final saps que, en el futbol professional, ets un número. O t’ho treballes i t’ho curres, o no entraràs en els plans. Sabent qui hi havia al darrere, també hi havia més pressió als entrenaments. Si no dones el màxim de tu mateix, segurament no hi seràs. És el que ha acabat passant, que de gent d’Andorra en queda poqueta, i és normal.
P: Creu que ha estat un creixement massa ràpid o que el club l’ha pogut absorbir correctament?
L.C: Al final, l’estructura estava preparada per arribar a Tercera Divisió i en cinc anys es va arribar a Segona. L’estructura cada vegada està més professionalitzada i hi treballa més gent, però és complicat tenir-ho tot ben muntat per poder arribar a Primera Divisió. De moment, veig bé el projecte.
P: D’un dia per l’altre passa de jugar en un equip amb poca repercussió mediàtica a formar part de l’Andorra de Gerard Piqué. Com va viure aquest canvi d’expectació?
L.C: És veritat que es notava moltíssim. Normalment, l’Andorra no estava gaire ben vist a Catalunya. Quan jugàvem, pel fet de ser d’un país diferent, estàvem mal vistos. I l’arribada de Piqué va ser brutal.
Anaves als camps, Piqué venia a veure els partits i l’expectació que generava el fet de ser l’Andorra de Piqué era espectacular. Però quan has passat tants anys en el fang, tot això ho gaudeixes al màxim, perquè no saps mai quan s’acabarà.
P: Què creu que és imprescindible conservar perquè el club no perdi la seva identitat amb el pas dels anys?
L.C: El sentiment de pertinença a un país que és bonic. Que el jugador se senti com a casa. I crec que això ho estan aconseguint, perquè cada vegada hi ha més jugadors que es volen quedar aquí i no marxen.
És veritat que Andorra és un país espectacular. Tenir un equip a Segona Divisió i, en un futur, a Primera, crec que és un atractiu brutal per al país i sobretot per al futbol andorrà, perquè permet tenir jugadors d’alt nivell.
Al final és això, el sentiment. Sentir aquest club com si fos casa teva.
P: Amb la seva perspectiva, què és el que més l’impressiona de l’Andorra actual?
L.C: La veritat és que el joc que té. Sí que hi va haver un moment en què no sabíem ben bé a què jugava l’equip, però Piqué sempre ha tingut clar quin futbol volia. Ha crescut a la Masia i li agrada molt jugar amb la pilota.
Crec que hem tornat a ser l’equip que ell vol i que l’aficionat d’Andorra vol veure. De vegades els resultats no acompanyen, està clar, perquè el futbol ja sabem com funciona. Però la identitat futbolística que té el club és una cosa que es veu en molt pocs equips de Segona Divisió.
P: Vostè ha disputat 415 partits amb el Futbol Club Andorra, més que cap altre jugador en la història de l’entitat. Què significa aquesta xifra?
L.C: És un orgull. És sentir que he passat molts anys de la meva carrera, per no dir gairebé tota, al Futbol Club Andorra. Estic superorgullós d’haver aconseguit aquesta xifra. Que duri molts anys!
