Hi ha tragèdies davant les quals qualsevol paraula sembla quedar curta. La mort de Jesús de Miguel n’és una. Un futbolista de només 30 anys que va sortir al terreny de joc per fer allò que més li agradava i que mai no va poder tornar a casa. Darrere del seu nom hi ha una família, uns amics, uns companys i tot un club, el Tenerife, que des de dimarts ploren una pèrdua irreparable. A ells, abans que a ningú, s’han d’adreçar totes les mostres d’estima, respecte i condol. Perquè res del que es pugui escriure o analitzar sobre el que va passar a l’Heliodoro Rodríguez López serà més important que el dolor dels qui han perdut Jesús.
Però una tragèdia d’aquesta magnitud també ens obliga a mirar-nos al mirall. I el que hi hem vist en les darreres hores no ens hauria de deixar indiferents. Mentre una família intenta assimilar l’inimaginable, una part de la societat ha decidit convertir el patiment en un espectacle d’odi. El principal destinatari ha estat Jesús Owono, el porter de l’FC Andorra que va protagonitzar la desafortunada acció que va acabar tenint les pitjors conseqüències possibles.
No es tracta de justificar el que va passar. La sortida d’Owono va ser imprudent, perillosa i va tenir un desenllaç terrible. Es pot analitzar la jugada, qüestionar la seva decisió i exigir que es determinin les responsabilitats que corresponguin. Però hi ha una distància enorme entre assenyalar una imprudència i convertir una persona en l’objectiu d’una persecució pública. Entre condemnar una acció i condemnar qui la va protagonitzar a viure sota una pluja d’amenaces, insults racistes i desqualificacions.
Vivim en una societat en què la indignació s’ha convertit en una competició. En què sembla que qui més crida, més insulta o més cruel es mostra té més raó. Les xarxes socials, amb uns algoritmes que sovint premien la confrontació i dels quals també hauríem de qüestionar qui els controla i amb quins interessos, han facilitat que qualsevol pugui deixar anar una barbaritat des de darrere d’una pantalla i continuar amb la seva vida com si no hagués passat res. Sense pensar que a l’altra banda hi ha una persona de carn i ossos.
Owono ha hagut de tancar les seves xarxes socials després de rebre una allau de missatges d’odi. L’han titllat d’assassí, li han desitjat el pitjor i s’han difós atacs que no tenen res a veure amb el futbol ni amb la recerca de responsabilitats. Com si el porter hagués saltat a la gespa amb la intenció de provocar una tragèdia. Com si una decisió presa en una fracció de segon no pogués acabar de la pitjor manera imaginable sense que hi hagués voluntat de fer mal.
De debò algú creu que Owono necessita que li recordin el que ha passat? Que no haurà repassat aquella jugada una vegada i una altra? No sabem exactament què li passa pel cap, però sí que sabem que els seus companys el descriuen profundament afectat. I aquí m’agradaria destacar un dels missatges més sensats de la plantilla. El del nouvingut Lautaro Spatz, que ha sortit públicament en defensa seva per recordar que els qui el coneixen saben fins a quin punt està patint i que mai no faria mal a ningú de manera intencionada.
I encara hi ha una cosa més difícil de comprendre. L’odi ha arribat fins a Michel Owono, un futbolista del Can Vidalet que no té absolutament cap relació amb el que va passar. L’únic vincle amb el porter de l’Andorra és compartir cognom, molt comú a Guinea Equatorial, d’on és originari el meta. Això ha estat suficient perquè rebi amenaces de mort i insults racistes. Ha hagut de sortir públicament a explicar que ell no és Jesús Owono. Que no era a Tenerife. Que no té res a veure amb aquella jugada.
Sembla una broma de mal gust, però no ho és. És el retrat d’una societat en què alguns ni tan sols es molesten a comprovar a qui estan atacant. Busquen un nom, una fotografia o un perfil i hi descarreguen tota la seva ràbia. I quan apareix el racisme, queda clar que, per a determinades persones, la tragèdia no és més que una excusa per exhibir prejudicis que ja portaven a dins. El més preocupant és que hem començat a normalitzar-ho.
Cada vegada que passa alguna cosa greu, arriba el mateix ritual: vídeos compartits fins a la sacietat, judicis sumaríssims, insults i amenaces. Una multitud de persones convençudes que tenen dret a destrossar públicament algú. Com si la indignació ho justifiqués tot. Però no. No tot s’hi val. El dolor de la família de Jesús de Miguel mereix molt més que convertir-se en combustible per a una cacera digital. La seva memòria mereix respecte, no una competició per veure qui escriu el comentari més cruel. I la indignació no dona a ningú el dret d’amenaçar, humiliar o atacar un altre ésser humà pel seu origen o pel color de la seva pell.
També convé recordar que, abans que futbolistes, són persones. Owono haurà de conviure amb el record d’aquella acció i amb les seves conseqüències. Afegir-hi una condemna social alimentada per l’odi no tornarà la vida a Jesús de Miguel ni alleujarà el patiment de la seva família. Potser aquests dies ens han demostrat fins a quin punt hem confós la justícia amb la venjança i la llibertat d’expressió amb el dret de fer mal. Ens agrada pensar que som una societat avançada, sensible i solidària, però n’hi ha prou amb una tragèdia perquè aparegui aquella altra cara que preferim no reconèixer.
Res no hauria de desviar l’atenció del que és essencial: Jesús de Miguel ha perdut la vida i la seva família afronta un buit impossible d’omplir. Aquesta és la veritable tragèdia. Però mostrar humanitat amb Owono no significa restar-ne a Jesús. Es pot plorar una mort, lamentar una acció i rebutjar l’odi al mateix temps. Perquè Jesús de Miguel mereix ser recordat per la seva vida, no per l’odi que la seva mort ha despertat en altres persones. I perquè, si ni tan sols davant d’una tragèdia així som capaços de comportar-nos amb humanitat, potser hauríem de començar a preguntar-nos en què ens estem convertint.
